Juanma López Iturriaga a Libèria: "Se m'ha trencat el cor i un infant me l'ha reconstruit"
Hi ha països en aquest món tan desigual que viuen ficats en el que podríem anomenar un tempesta perfecta. Formen part d'un continent com Àfrica, al qual només mirem de tant en tant (sobretot si veiem que les seves circumstàncies poden afectar-nos), no compten amb recursos naturals especialment atractius per a la cobdícia, tampoc aporten grans números a l'hora de mostrar la seva penúria ni són rellevants geopolíticament parlant.
Libèria és un d'ells. Un dels més pobres. Un d'aquests països deixats de la mà de Déu (si ets creient) o directament de l'ésser humà.
De
Libèria només tenim notícies quan són dolentes.Quan la lluita pel poder acaba en una guerra civilque va durar 14 anys i que es va saldar amb al voltant demig milió de morts en un país que ronda els
quatre, o es va emportar el 60% de les escoles. O quan mentre començava a treure el cap després de matar-se entre
ells, es va veure afectada de nou per la crisi de
l'Ebola, devastadora en tots els
sentits. Molt del que s'ha avançat en temps de pau es va esfondrar, iun cop declarat país sense Ebola (encara que
recentment ha tornat a aparèixer un cas) està emprenent una nova
reconstrucció.Acabo d'estar una setmana a Monròvia, capital de
Libèria, de la mà d'UNICEF, veient de primera mà el treball que
realitza. Cal dir que la tasca a la qual s'enfronta és descomunal, ja que els
fronts oberts són infinits i van des de la salut,
la higiene, l'educació o laprotecció física i psicològica, fins a qüestions
de violència de gènere o les terribles
conseqüències de la crisi de
l'ebola.
Nenes de 12 anys violades
Enaquests pocs dies hepogut parlar amb noies
que han patit violacionsals 12 anys, perexemple, i que no nomésestan lluitant per deixar enrere la
seva desgràcia sinó que
s'han convertit en transmissorseducatius per a amics ifamiliars. He visitatuna escola que mostra orgullosa uns
lavabos i urinarisseparats per a cadasexe.
"HE ODIAt la raça humanA i al minut l'he admirat"
He odiat per moments a la raça
humana, capaç de suportar tanta misèria gairebé en
silenci, i al minut següent l'he admirat per la
seva capacitat de donar el millor de si mateixa en els moments més
desesperants. He vist misèria en nivells que no ho havia fet
abans en tota la meva vida. I també ressonen en les meves orelles, i espero que per sempre,rialles meravelloses.No tinc grans esperances en què Libèria o altres països semblants
millorin la seva situació a curt termini. Els seus índexs educatius i sanitaris seguiran sent ínfims per als
nostres estàndards. Estic segur que em moriré abans que hagi infraestructures
suficients com perquè l'ajuda pugui arribar on es necessita i no
sigui una tasca de màxima complexitat. És més que probable que durant força temps es segueixi veient la
dona com una mica inferior o al servei de l'home, o que la
violència cap als nens i adolescents formi part del
paisatge.Una de les conclusions del meu viatge és que perassolir el gran objectiu calen molts petits
objectius. Es trigaran dècades a aconseguir la plenaescolarització, aigua potable per
tot el país, hospitals que puguin acollir a tot el que ho
necessita, prou mestres, metges o medicines. I no diguem el convèncer tothom que moltes de les coses instaurades
en la societat no són de rebut. Tot això convida a la desafecció, a problema irresoluble, a la
inacció potser per pura desesperació
Però hevist a un preciós nen que,després d'un tractament de sissetmanes, va passar denadó malalt arialler disposat a jugar isomriure. O elsxavals del Club de Salutd'una escola aCareysburg, queens van dedicar una cançóamb la qual, sense posar-sedramàtics, transmeten bonshàbits de neteja i conviden
a pensar que aquestes pràctiquesli poden salvar la vida a
uns quants nens.O els beneficiosos efectes
que té el fet que un
educador ajudi a desbloquejaremocionalment a supervivents de
l'ebola i aixípuguin abandonar l'estat de xoc que
els va produir la mort dels seuspares i fins i tot el rebuig
social.
"IGUAL fins i tot me'n vaig d'aquest món amb un somriure"
Està clar
que individualment no tenim lacapacitat de canviar el món,o almenys no de la nit al
dia. Però si alguna
cosa he tret en claraquesta setmana és que
aquests euros que en un
moment donem,siguin molts o pocs,tenen conseqüènciesamb cara i ulls,
nom, família i vida per
recórrer. I donar-los unaoportunitat, encara que siguipetita, mereix la
nostra atenció i la nostraajuda.És possible que estiguisota l'efecte del que visti del viscut. O potser
no. Però quan encarapenso donar molta guerraper aquí, m'imaginoel moment de
l'adéu. I espero que justabans de tancar elsulls, al costat de lesimatges de la meva família,
apareguin alguns dels infants que
he conegut aquí.Perquè a d'altres com
ells els arribarà part de la
meva herència.Igual fins i tot me'n vaigd'aquest món amb un
somriure.
Post de Juanma
López Iturriaga, Amic d'UNICEF Comitè
Espanyol
Tu tambié pots reescriure el futur de milers d'infants
incloent UNICEF al teu testament INFoRMATe'n