Crisi de Síria: nena, refugiada, mare i muller

"Porto quatre anys vivint a Za'atari. Vaig trucar un dia caminant des del meu país, va ser molt dur" em diu Rwan, una jove refugiada de 10 anys d'edat. Quatre anys són 1.460 dies en aquesta enorme plana emmig d'un desert en el que hi ha només una vista: milers de contenidors blancs en filera on viuen les famílies que han fugit de l'atroç conflicte de Síria.

 
Crec que cap de nosaltres hauria escollit viure aquí. Els infants tampoc. I la Rwan tampoc hauria escollit casar-se als 15 anys i ser mare tan jove. Milers de nenes sirianess'han vist obligades a casar-se molt joves. Un fill menys en una família síria significa una boca menys per alimentar.

Coneixem la Rwan en un centre d'UNICEF on adolescents com ella, casades i amb fills, vénen a compartir la seva situació, a rebre suport psicosocial, consells nutricionals per als seus fills i un espai on sentir-se tranquiles. "Els treu molt estrés venir aquí cada dia. És un ambient en el que parlen lliurement de tot" ens diu la Randah, la responsable del programa. Rwan té als seus fills en Shabi, d'un any i mig. Crec que no li agrado perquè cada vegada que el miro es posa a plorar. 

CRISI DE SíRIA: URgeix protegir els infants refugiats

El centre és un espai agradable. Hi ha una pista de basquet, un gronxador i sales de pintura. Els infants envaixen l'espai d'alegria. La seva capacitat de superació no deixarà mai de sorprende'm. Però hi ha ferides profundes per la violència que han presenciat. Em pregunto quants anys trigaran en sobreposar-se.

És urgent seguir protegir els infants refugiats com la Rwan, i continuar donant-los la oportunitat d'estudiar. És el que estem fent a Síria i als països veïns des de fa 5 anys. Desafiant el destí i convençuts que és possible un altre futur per a ells.

"No em facis fotos, només al meu fill". Aprofito que està dormint. Rwan i les seves amigues caminen cap a casa, a les seves rutines. Síria està només a 12 quilòmetres. Volen tornar costi el que costi. I qui no voldria estar al seu país?

Mentrestant, a Europa, tant la vida pública com la social es debat sobre la sort dels refugiats. Si deixéssin de ser una multitud sense nom -"els refugiats" per a nosaltres i coneíxéssim la seva història de prop, potser -només potser- pensariem diferent.

Post per Diana Valcarcel, directora de comunicació d'UNICEF Comitè Espanyol