El múscul de l'acció humanitària

Per Raquel Fernández, Directora de Comunicació d'UNICEF Espanya

Treballadors de diferents agències de Nacions Unides, com a UNICEF, i de ONGs diverses, viuen en els camps de Dadaab. Hi ha tendes de campanya per els qui es queden dies, setmanes o mesos, i petites casetes per els qui es queden durant etapes perllongades (alguns porten tres anys treballant a Dadaab).

També hi ha una petita tenda on es poden comprar ventiladors, llanternes, etc. Dues cafeteries, una coberta i una altra a l'aire lliure, amb buffet (sense varietat de menú) per a desdejuni, menjar i sopar. No són dues cafeteries/restaurant com les quals podem imaginar, són dos llocs austers i funcionals, solament amb el necessari per al servei que es dóna. En aquest entorn limitat i auster viuen centenars de professionals de l'acció humanitària.Ells són el múscul que cada dia fa possible que més de435.000 refugiats somalis tinguin les seves necessitats cobertes, que sigui possible acollir a la mitjana dels1.000 refugiats que arriba cada dia, que hi hagi hospitals, aigua, bovines, escoles…els mou una mica més que el deure professional. La seva dedicació, la seva decisió de romandre en els camps de Dadaab, té més que veure amb la responsabilitat i el compromís humà.El dia a dia d'aquestes persones està dedicat a aconseguirsalvar vides i a aconseguir millorar la situació dels habitants de Dadaab: milers arribats fa més de 20 anys, i altres milers en els últims mesos; tots fugint de la fam i la guerra. Més d'un milió de somalis viuen com a refugiats en altres països. Kenya acull ja a més de 435.000. L'entorn de Dadaab i els quilòmetres fins a la frontera no són un lloc segur. Cada dia és diferent a l'anterior, un dia no ocorre gens, però el següent pot ocórrer qualsevol cosa, així que no hi ha llibertat de moviment.No hi ha comoditats, no hi ha opcions d'oci, no estan a prop la família i els amics, no hi ha varietat de menú en les cafeteries, de vegades no hi ha llum ni una nevera, la dutxa i el bany són compartits per diverses dotzenes de companys, no pots agafar-te un cotxe i anar-te a fer un volt... No obstant això, no he sentit queixar-se a ningú, només els he sentit parlar de treball i de les converses que han tingut aquest dia amb els refugiats o amb companys de treball. Dediquen les hores lliures a seguir parlant de com millorar això o allò perquè funcioni millor o més ràpid, per arribar a més gent, per sumar suports que ataquin les causes d'una crisi inconcebible en ple segle XXI...mort per gana en 2011.Aquests centenars de treballadors de l'acció humanitària han triat aquesta vida, no es consideren herois ni éssers especials per viure en Dadaab, tan sols han triat un treball que respon al seu compromís humà. No és que ho diguin ells, que no solen parlar de si mateixos, és que és l'aire que es respira en Dadaab.