S.O.S Món
No és un exercici de geografia, encara que no estaria malament fer la prova. Segurament tots (o gairebé tots) aquests països han passat per alguna de les nostres pantalles al llarg d'aquest estiu. Diverses vegades, fins i tot. Segurament en algun moment hem prestat atenció, hem pensat "quin horror!". I hem seguit amb la nostra vida.
Emergències: què està passant?
Però no s'espantin. Aquest no és un post per fer sentir culpable ningú. Ni molt menys. A vegades és poc més el que cada un de nosaltres pot fer enmig de la bogeria del dia a dia. No es tracta de generar sentiments de culpa, però sí de reflexionar. Què està passant?
Les organitzacions humanitàries estem acostumades a reaccionar a emergències que sorgeixen en qualsevol moment de l'any. I l'experiència ens ha ensenyat a planificar sempre els recursos necessaris per atendre una emergència en ple període de vacances d'estiu. Organitzar-nos per a que sempre hi hagi persones disponibles per atendre les sequeres que afecten l'Àfrica en aquesta època de l'any, o les tempestes tropicals, o qualsevol altra circumstància imprevista.
És sempre un mal moment, perquè l'atenció de tot el món està molt dispersa, és difícil trobar els interlocutors habituals i el propi equip està minvat per l'imprescindible descans. Però sempre passa alguna cosa.
Alguna cosa.
Aquest any aquest "l'alguna cosa" són ni més ni menys que sis grans emergències simultànies. Algunes, com la de Síria, vénen de temps enrere, ja quasi se'ns han oblidat. Però encara hi són. I amb elles el dolor terrible que continuen generant dia a dia.
D'altres amb prou feines n'hem sentit parlar, com en el cas de la República Centreafricana, però es tracta d'un drama silenciós que afecta més de 2 milions de nens. Com silenciosa és la fam al Sudan del Sud, on serà difícil evitar la segona declaració de fam del segle XXI.
Iraq, Gaza i la crisi de l'ebola reben, per contra, molta més atenció mediàtica, però sense que de moment s'estigui aconseguint posar fre al sofriment humà darrere dels titulars.
Drets vulnerats avui, oportunitats perdudes demà
En cinc d'aquests casos (Iraq, Gaza, Sudan del Sud, República Centreafricana, Síria i Ebola), Nacions Unides ha decretat el màxim nivell d'emergència humanitària. I en cap dels sis es pot parlar d'un drama provocat exclusivament per la natura. Directament o indirectament, per acció o per omissió, la mà de l'home està darrere d'un patiment tan extrem que no som tan sols capaços de visualitzar. I els nens, com sempre, s'emporten la pitjor part. En forma de drets vulnerats avui, i d'oportunitats perdudes per demà.
M'explicava fa anys una mestra veterana que havia notat com l'efecte de la televisió en els nens estava provocant en ells un sentiment profund d'irrealitat, tot els sembla ficció o tot els sembla possible. No els sorprèn veure un superheroi saltar d'un setè pis i sortir il·lès, de la mateixa manera que tampoc els impacta veure la imatge d'un accident de trànsit a la televisió.
Jo penso que, de manera inevitable, aquest mateix efecte ens està arribant també als adults, unit en el nostre cas a la dificultat de retenir informació enmig d'una brutal saturació de missatges. Encara racionalment distingim, per descomptat, realitat i ficció, i som capaços d'entendre la gravetat del que se'ns explica, cada vegada és més difícil traspassar la barrera de l'atenció momentània i generar algun tipus de reacció.
Però, si us plau, dediquem un segon a pensar-ho. Què està passant? Què ens està passant? Com podem tolerar tant patiment? Què podem fer?
La indiferència, per descomptat, mai hauria de ser una opció. L'estiu s'acosta al seu final, però no el drama humà en cadascun d'aquests racons del planeta. Comencem per demostrar que ens importa.
Aquest post de Marta Arias Robles, directora de Sensibilització i Polítiques d'Infància UNICEF Comitè Espanyol, es va publicar originalment a El Huffington Post