Crisi de Síria: campament de Zaatari, el repte de ser quelcom més que un refugi
Ja estem a Amman. Una ciutat en progrés constant que té una banda modern i atractiva, en un país petit (de la mida d'Andalusia) que des de la seva estabilitat juga un paper molt important de coixí a l'Orient Mitjà. Hi ha molt trànsit i estem a 70 quilòmetres de Zaatari.
Anem amb la Diana Valcárcel, la nostra directora de
Comunicació, i l'equip de l'Àngels Barceló i la
SER. Es veu un parc automobilístic modern i un urbanisme
molt extens amb caràcter propi i de tons uniformes, blanquinosos i
beixos, encara que irregular atès que la ciutat està plena de
turons.
La sortida ens transporta a un paisatge més
àrid, ondulat i pedregós, d'aspecte desèrtic, on
sorgeixen d'aquí i d'allà edificacions dispars. Alguns controls
abans del camp ens alerten que estem prop de la frontera
amb Síria i en la ruta de l'Iraq, i es barregen amb tendes
de fruites i verdures. Les restes de plàstic pinten els camps on
les cabres pasturen al seu gust.
Entrem al campament amb els primerscontenidors usat com a oficines. Es barregen les
tendes botigues i petites edificacions d'uralita al costat
d'instal·lacions de gestió del camp més grans que estan reixades.
Allí apareixen els emblemes d'UNICEF per tot arreu
al costat dels d'ACNUR.
El primer que fem és visitar una escola de
nenes, gran, neta i ben organitzada on estudienalumnes de 3 a 14 anys que han nascut al camp i
d'altres que van anar a l'escola a Síria i tenen records
tremends de la guerra, els bombardejos i els refugis. Se
les veu contentes, tot i que no felices, ja que les seves vides són
precàries però somriuen perquè aprenen.
Els lliurem una banderola desplegable amb elsmissatges dels infants espanyols dirigits a ellesi s'emocionen, donen les gràcies i escriuen en el
llenç missatges d'agraïment. Sembla una escola espanyola de barri o
d'una zona rural. Les nenes no saben on és Espanya i els expliquem
que es troba a l'altra punta de la Mediterrània.
ZAATARI: EL MAjOR PROjECTe D'ABASTament D'AiGUA EN qualsevol CAMP DEL Món
D'allí passem al sistema d'abastament d'aiguaper al camp que gestiona UNICFF i que reparteix cada dia 3
milions de litres d'aigua. Allà, l'Ahmad ens explica la
complexa organització i logística que permet que 60 camions cada
dia facin el repartiment amb un sofisticat sistema de dipòsits per
zones i de tancs familiars. Cada persona té dret a 35 litres per
dia i una mica més de 40 a l'estiu. És, segons l'Ahmad, que porta
gairebé cinc anys com a encarregat, el major projecte
d'abastament d'aigua en qualsevol camp del món.
Posteriorment ens vam traslladar a l'anomenada
'Avinguda dels Camps Elisis', un eufemisme de
gairebé 2 quilòmeters de llarg en on floreixen, gairebé més que en
l'esmentada avinguda de París, centenars de botigues, petites
botigues de queviures i llocs de menjars. Ens fixem en una
pastisseria i un petit bar on comprem dolços, que estan boníssims.
Els preguntem als seus amos com van arribar a muntar els
negocis i ens contesten que a través d'estalvis o petits
préstecs, amb molt d'esforç. Veiem que alguns diners corren i que
hi ha una certa economia i comerç que sorgeixen
per microemprenendors.
Per fi vam visitar una escola gestionada per
UNICEF i Save the Children que
proporciona 'seguretat, formació i connexió' en uns barracons per a
infants que no van a l'escola perquè fan petits treballs fora del
camp. Aquí reben, amb el mètode Makani, educació informal,
desenvolupen habilitats físiques i juguen i es connecten per
Internet. A Za'atari hi ha 9 escoles i 21 centres Makani
d'educació informal gestionats per Unicef, a més dels 36
espais amics de la infància on milers de nens i nenes reben
educació bàsica.
Acabem la primera visita a Z'aatari. Ha estat intensa i
commovedora. Són milers de retalls d'històries increïbles
d'heroisme i supervivència i amaguen l'anhel de podertornar a Síria quan es pugui. Quan? Mentre el
procés de treva tracta de consolidar-se i la Conferència de Ginebra
sobre Síria arrenca a batzegades amb la mediació de les Nacions
Unides, i del meu amic Stéfano, aquí es tracta de sobreviure.
ZAATARI: UNA COMPLExA PASsARel·lA ENTRE EMERGèNCIA i DESenvolupament
El camp de Zaatari sembla ja gairebé un assentament
consolidat, una ciutat de 80.000 habitants que
encara que no ho vulguin, té ja el repte de ser alguna cosa més que
un refugi, i es planteja poder oferir alguna possibilitat
d'inserció econòmica i social als seus habitants. Es tracta de la
famosa i complexa passarel·la entre l'emergència i el
desenvolupament. Za'atari, al final, podria acabar sent
una ciutat amb edificis estables, potser envoltada de nous
campaments si no es posa fi a la guerra.
Queda per a mi clar l'esforç sobrehumà del govern i el
poble jordà que amb la seva modesta economia (5.000 euros
de renda per càpita) ha respost amb una acollida descomunal i
generosa. També es veu la mà solidària de les agències de
cooperació i moltes ONG i governs descentralitzats que
permeten compensar allà on Jordània no arriba. En aquests 5 anys de
guerra, 11.000 milions de dòlars han arribat a la regió afectada
per la guerra com a ajuda.
El Comitè Espanyol d'UNICEF ha mobilitzatgairebé tres milions d'euros per a l'emergènciagràcies als nostres socis, empreses i aliats. Vull destacar les
importants aportacions de la Diputació Foral de Biscaia, dels
governs de Castella i Lleó, Navarra, Castella la Manxa, Balears, de
les ciutats de Saragossa, Valladolid, Logronyo, etc. A Zaatari es
nota la cooperació d'UNICEF i els seus tècnics, BRAVO, GRAN
TREBALL, i la de moltes entitats espanyoles. Junts vam salvar vides
i tractem de donar esperança als 8.400.000 infants afectats
pel conflicte sirià.
Gràcies de tot cor. Contribueix perquèno hi hagi una generació perduda. Truca al 902 314
131 per fer-te soci o col·labora amb aquesta emergència.
Post escrit per Carmelo Angulo, president d'UNICEF Comitè
Espanyol