Convenció sobre els Drets de l’Infant

QUÈ ÉS LA CONVENCIÓ?

TURKMENISTÁN, 2006: Una niña china realiza una danza de abanicos

TURKMENISTÁN, 2006: Una niña china realiza una danza de abanicos en Turkmenistán durante una reunión internacional de niños para promover la cultura y la paz.

La Convenció sobre els Drets de l’Infant (CDI) és el primer instrument internacional que reconeix els infants com a agents socials i com a titulars actius dels seus propis drets.

El text va ser aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989 i va entrar en vigor el 2 de setembre de 1990.

Els seus 54 articles recullen els drets econòmics, socials, culturals, civils i polítics de tots els nens i nenes. La seva aplicació és obligació dels governs, però també defineix les obligacions i responsabilitats d’altres agents com ara els pares, professors, professionals de la salut, investigadors i els mateixos infants.

La CDI és el tractat internacional amb la ratificació més gran de la història. Els 193 països que l’han ratificada han de rendir comptes sobre el seu compliment al Comitè dels Drets de l’Infant. Es tracta d’un comitè format per 18 experts en el camp dels drets de la infància, procedents de diferents països i ordenaments jurídics.

La Convenció té dos protocols que la complementen. El protocol relatiu a la venda de nens i la prostitució infantil, i el protocol relatiu a la participació dels nens en conflictes armats.

LA SEVA RAÓ DE SER: Garantir la protecció i el desenvolupament DELS INFANTS

Tot i que nombrosos països posseeixen lleis que protegeixen la infància, molts no les compleixen. Per als nens, i especialment per als grups exclosos o minoritaris, això sovint significa viure en situacions de pobresa, sense llar, sense protecció jurídica, sense accés a l’educació, en situacions d’abandó, afectats per malalties que es poden prevenir, etc.

La Convenció reconeixclarament el dret de tots els nens i nenes (menors de 18 anys) a tenir un nivell de vida adequat. I és un tractat jurídicament vinculant, o el que és el mateix, de compliment obligat.

La història de la convenció

El 1959, Nacions Unides va aprovar una Declaració dels Drets de l’Infant que incloïa 10 principis. Però no era suficient per a protegir els drets de la infància perquè legalment no tenia caràcter obligatori.

Per això el 1978, el Govern de Polònia va presentar a Nacions Unides la versió provisional d’una Convenció sobre els Drets dels Infants.

Després de deu anys de negociacions amb governs de tot el món, líders religiosos, ONG, i altres institucions, es va aconseguir aprovar el text final de la "Convenció sobre els Drets de l’Infant, el 20 de novembre de 1989, el compliment del qual seria obligatori per a tots els països que la ratifiquessin.

La Convenció es va convertir en llei l’any 1990, després de ser signada i acceptada per 20 països, entre ells Espanya.

Avui, la CDI ja ha estat acceptada per tots els països del món, llevat de dos: Somàlia i Estats Units.