L'esperança de la Fatema
Aquest post ha estat publicat a elmundo.es.
Escrit per Jorge Caravotta, Coordinador d'Emergències d'UNICEF a l'Iraq.
El primer que em va sorprendre quan vaig conèixer la Fatema és que parlaperfectament l'anglès.
Era la primera vegada en un any i mig que interactuava en aquest idioma amb un nen sirià, perquè normalment no el parlen de manera fluïda. Em va explicar històries sobre ella i els seus quatre germans, sobre els seus pares. Però no eren les anècdotes que esperes escoltar d'un nena de 9 anys.
Em va explicar com es va acostumar a veure als carrers del seu barri, a Damasc, tancs i canons. "Un dia els meus germans i jo estàvem jugant al carrer al costat del nostre bloc i hi va haver una granexplosió en un edifici proper. Ens van caure sobre trossos de vidre".
La Fatema i un dels seus germans van ser enviats al poble del seu pare perquè estiguessin més segurs. Allà es va reunir tota la família un temps després, quan la seva mare no ho va poder suportar més. "La meva mare no podia dormir, no podia descansar ni de dia ni de nit per la por als bombardejos i les explosions a Damasc", recorda la Fatema.
No és estrany llavors que quan li vaig demanar que em fes undibuix em lliurés un tros de paper en el qual havia pintat un tanc amb dos soldats que disparaven. Un apuntava a un edifici de cases amb cortines de colors, l'altre, a un grup de persones espantades, entre les quals hi havia nens.
La Fatema portava a Damasc una vida normal. El seu pare treballava com a conserge. La seva mare cuidava la germana més petita. Els quatre grans anaven a l'escola cada dia. "Els meus pares acostumaven a portar-nos a l'escola i un d'ells ens recollia a la sortida".
Una escena que es repeteix cada tarda a les escoles de tot el món. Però en el cas de la Fatema i els seus germans era "perquè tenien por que ens segrestessin".
Seguir estudiant
Ara tota la família viu en Kawergosk, un dels sis camps que hi ha a Erbil (Iraq). Està habitat per 12.000 refugiats sirians.
La Fatema, els seus pares i els seus germans van haver de fugir de Síria quan els bombardejos van arribar també al poble del seu pare, on aquest havia trobat feina com a conductor. "Buscàvem pau i seguretat", em va explicar, però també "poder seguir anant a l'escola".
I això és el meravellós de la Fatema: que malgrat tot el que ha vist, escoltat i sentit, em va preguntar amb entusiasme quins eren els plans d'UNICEF per instal·lar unaescola al camp de refugiats. Està orgullosa d'haver acabat el curs escolar al poble del seu pare, quan va sortir de Damasc, i vol seguir estudiant al camp. Ella té esperança, i això ésfutur.
Però no estan sols. No han estar-ho. Les organitzacions que treballem dins i fora de Síria estem per donar-los a ells i les seves famílies elsuport que necessiten, en forma devacunes, d'escola, dellibres, de roba d'abric, d'aliment terapèutic o d'espais segurs per jugar i riure per unes hores.