Les veus dels infants en emergències: els ulls del terror
Post de Raquel Fernández, directora de Comunicació d'UNICEF Comitè Espanyol
El nostre Ambaixador Imanol Arias va viatjar a finals de maig a Jordània per donar suport a la campanya de la Unió Europea (UE) i UNICEF Les veus dels infants en emergències, prestant la seva veu a aquests milions de nens als quals el món no escolta. Al costat de l'Imanol, ambaixador d'UNICEF Comitè Espanyol des de l'any 2000, va viatjar l'Irene Meritxell per ajudar a alçar la veu d'aquests nens a través de les seves fotografies.
Durant dos dies van visitar el camp de refugiats de
Za'atari ja diverses famílies de
refugiats sirians que viuen a la ciutat
de Zarqa. En 48 hores, les coses passen molt
ràpid, concentrats en la feina que calia fer i compartir el temps
amb els nens i les famílies... aquestes famílies que es van
emocionar i van insistir que la visita es repetís algun dia. "Tant
de bo a Síria", deia algun pare, i també Saba, la
nostra nena perfecta amfitriona a Za'atari, que només volpoder anar a la universitat quan acabi
l'escola.
Tot va passar molt ràpid, les famílies, les escoles, desenes
d'infants jugant amb l'Irene, les explicacions de tot el treball
que es realitza, les necessitats de present i futur... UNICEF, amb
el suport de la UE, abasteix d'aigua les gairebé 100.0000
persones que viuen a Za'atari; són uns3,8 milions de litres d'aigua cada dia, una
despesa permanent mentre el camp existeixi.
L'aigua és només un exemple. Cal
sumar-hi escoles, professors, atenció psicosocial,
sanejament... tot el que necessiten els prop de60.000 infants que viuen en aquesta ciutat
temporal enmig del no-res. Només perquè una guerra els va
obligar a fugir de casa.
'les VEuS DELS infantS': MIRADeS tRencades
A l'avió de tornada, l'Irene descàrregafotografies, per donar a UNICEFles millors i les que necessitem amb urgència per poder difondre
tan bon punt aterrem. L'Imanol i ella es paren davant d'una de les
fotos. És un grup de nens seriosos, tristos i amb la mirada
trencada, després d'un viatge en el qual la feliç sorpresa
havien estat el riure, els jocs,
la fortalesa i l'esperança dels
nens.
A l'Irene i l'Imanol se'ls s'encongeixen l'ànima i els gestos.
Els infants de la fotografia no riuen ni juguen, els seus ulls
emmagatzemen el terror viscut, el dolorós
aprenentatge dels innocents testimonis de la crueltat d'una guerra,
la certesa que la teva vida i la de la teva família pot saltar a
trossos sense que tu puguis fer res per evitar-ho. I això fa moltapor.
Els nens que pateixen les conseqüències d'un conflicte armat
pot ser que, en el millor dels casos, aconsegueixin tenir el
necessari per sobreviure i fins i tot tornar a l'escola, però si el
terror s'enquista en els seus petits cors com seguiran endavant?
Com podran construir la Síria del futur? Per això
és imprescindible mantenir els programes de suport
psicosocial en un camí que comença amb una cosa tan fàcil
com un dibuix, dibuixar i dibuixar, que és per on
els nens comencen a desenterrar els horrors viscuts. Uns mesos
després, els dibuixos són flors, i l'escola, i casetes. Juguen,
riuen. I les seves mirades tornen a viure.