Les veus dels infants en emergències: els ulls del terror

Post de Raquel Fernández, directora de Comunicació d'UNICEF Comitè Espanyol

El nostre Ambaixador Imanol Arias va viatjar a finals de maig a Jordània per donar suport a la campanya de la Unió Europea (UE) i UNICEF Les veus dels infants en emergències, prestant la seva veu a aquests milions de nens als quals el món no escolta. Al costat de l'Imanol, ambaixador d'UNICEF Comitè Espanyol des de l'any 2000, va viatjar l'Irene Meritxell per ajudar a alçar la veu d'aquests nens a través de les seves fotografies.

 

Durant dos dies van visitar el camp de refugiats de Za'atari ja diverses famílies de refugiats sirians que viuen a la ciutat de Zarqa. En 48 hores, les coses passen molt ràpid, concentrats en la feina que calia fer i compartir el temps amb els nens i les famílies... aquestes famílies que es van emocionar i van insistir que la visita es repetís algun dia. "Tant de bo a Síria", deia algun pare, i també Saba, la nostra nena perfecta amfitriona a Za'atari, que només volpoder anar a la universitat quan acabi l'escola.
 
Tot va passar molt ràpid, les famílies, les escoles, desenes d'infants jugant amb l'Irene, les explicacions de tot el treball que es realitza, les necessitats de present i futur... UNICEF, amb el suport de la UE, abasteix d'aigua les gairebé 100.0000 persones que viuen a Za'atari; són uns3,8 milions de litres d'aigua cada dia, una despesa permanent mentre el camp existeixi.
 
L'aigua és només un exemple. Cal sumar-hi escoles, professors, atenció psicosocial, sanejament... tot el que necessiten els prop de60.000 infants que viuen en aquesta ciutat temporal enmig del no-res. Només perquè una guerra els va obligar a fugir de casa.
 

'les VEuS DELS infantS': MIRADeS tRencades

A l'avió de tornada, l'Irene descàrregafotografies, per donar a UNICEFles millors i les que necessitem amb urgència per poder difondre tan bon punt aterrem. L'Imanol i ella es paren davant d'una de les fotos. És un grup de nens seriosos, tristos i amb la mirada trencada, després d'un viatge en el qual la feliç sorpresa havien estat el riure, els jocs, la fortalesa i l'esperança dels nens.
 
A l'Irene i l'Imanol se'ls s'encongeixen l'ànima i els gestos. Els infants de la fotografia no riuen ni juguen, els seus ulls emmagatzemen el terror viscut, el dolorós aprenentatge dels innocents testimonis de la crueltat d'una guerra, la certesa que la teva vida i la de la teva família pot saltar a trossos sense que tu puguis fer res per evitar-ho. I això fa moltapor.
 
Els nens que pateixen les conseqüències d'un conflicte armat pot ser que, en el millor dels casos, aconsegueixin tenir el necessari per sobreviure i fins i tot tornar a l'escola, però si el terror s'enquista en els seus petits cors com seguiran endavant? Com podran construir la Síria del futur? Per això és imprescindible mantenir els programes de suport psicosocial en un camí que comença amb una cosa tan fàcil com un dibuix, dibuixar i dibuixar, que és per on els nens comencen a desenterrar els horrors viscuts. Uns mesos després, els dibuixos són flors, i l'escola, i casetes. Juguen, riuen. I les seves mirades tornen a viure.