Les Filipines: en peu davant l'adversitat
Per Diana Valcárcel, portaveu d'UNICEF a les Filipines
En el camí entre el centre de la ciutat deTacloban i l'aeroport s'aixeca un gran edifici
groc, és San Jose Elementary School,
l'escola més gran de Tacloban. Abans del tifó eren4.500 alumnes. En els últims dies estan assistint
al voltant de 1.200. Uns han mort, altres s'han
vist obligats a fugir a altres ciutats i molts alumnes no estan
venint per les condicions climàtiques d'aquests dies. S'espera que
el nombre d'assistència s'incrementi a mesura que deixi de
ploure.
Després de passar l'entrada de l'escola s'accedeix a un gran
espai obert, que abans era el lloc de l'esbarjo. Avui dia és un
fangar que lluita per treure's l'aigua de sobre, però la pluja dels
últims 20 dies fa molt difícil que es compleixi aquest desig. Elsinfans creuen d'un costat a un altre amb
l'aigua pels genolls.
La Monina Ezquierdo Grabino, de 43 anys, és
la directora de l'escola. És una dona guapa,somrient i positiva. Quan li pregunto sobre el
nombre d'alumnes que van morir en
el tifó em diu "75. 22 d'ells eren d'infantil.
Eren nens llestos, ho estaven fent tan bé... Plorem per
ells. Els trobem a faltar". Però el seu somriure segueix
aquí, la seva força segueix aquí.
Em pregunto molts dies de quina fusta estan fetes les
persones a les Filipines.
Em pregunto i també l'hi pregunto a elles. La sevacapacitat de resistència, d'acceptació, de tractar
amb el dolor, la seva paciència, la seva humilitat, el seu
respecte, la seva educació i el seu agraïment a la vida són per a
mi cada dia una meditació, un aprenentatge. "Jo crec que molt té a
veure en la manera que ens han educat les nostres famílies. Ho han
fet d'una forma positiva, ens han ensenyat a
compartir, a ser forts. Hem viscut molts
tifons, moments molt difícils".
Em segueix semblant miraculós la manera en què cada persona
que conec ha assumit el que li ha passat. La manera com ha bregat
amb aquests sentiments tan forts de pèrdua, d'esquinçament, de
dolor profund.
"El marit d'una de les nostres professores va morir en el
tifó. Un dia va somiar que era viu. En somnis el va veure d' empeus
davant de la porta, cobert de ferides i ell li deia a ella
"no et preocupis, estic bé". Ella va córrer a
abraçar-lo. L'endemà al matí es va adonar que havia estat un somni.
Ara només desitja somiar per veure'l una altra
vegada".
Les històries de dolor i de pèrdua a
Tacloban són tan infinites com les gotes de pluja d'aquests dies.
Són realitats difícils d'escoltar, digerir, compartir. Sónvides trencades, però no estan trencades del tot.
Per als filipins, no tot acaba en aquesta vida.
Viuen amb l'esperança de trobar-se amb els seus éssers estimats en
la vida futura, accepten allò que els passa encara que faci mal,
pensen que algú té plans millors per a ells. I sobretot, sónagraïts.
"SOM SUPERVIVENTs"
"We are survivors.
Som supervivents, no podem més que donar
les gràcies per estar vius", diu la Monina
amb el seu somriure habitual.
El dia que la vam visitar havíem anat a organitzar una
activitat amb els seus alumnes: pintar uns murals d'agraïment a uns
infants d'una escola de Libèria que havien recaptat fons per als
afectats pel tifó. Va ser un matí preciós: presenciar
l'agraïment dels alumnes deSan José que pintaven bonics murals per als nens
d'un dels països més pobres d'Àfrica. Infants que ajuden
infants.
En una de les aules on la Monina explicava l'activitat als
nens, hi havia goteres. Vaig mirar el sostre: la meitat ja no hi
és, se'l va emportar el tifó i de moment està cobert amb lones que
no sempre aguanten una pluja tan forta com la d'aquests dies. Molts
infants van a l'escola amb botes d'aigua. Els que en tenen, és
clar.
Abans de marxar, la Monina ens va convidar al seu despatx.
Tenia un regal per a nosaltres i per als dos
infants de Libèria que van liderar la iniciativa. Un dels meus
companys, seguint puntualment les regles, va dir que no podíem
acceptar regals. Jo vaig dir que per descomptat acceptava el meu,
vaig saber que no era un moment per contemplar regles. "Però això
no és un regal", va dir la Monina. "Aquest és un gest
d'agraïment des del fons del nostre cor perquè heu
vingut al nostre país a ajudar-nos i mai oblidarem
el que esteu fent per nosaltres".
El regal eren unes tasses en què està escrit "Tindog
Tacloban". És el lema que la ciutat ha adoptat després del tifó.Tindong significa en Waray-Waray, la llengua local,
"posa't dempeus". La Monina és un clar exemple de
persones que s'han posat dempeus després de la tragèdia. Unexemple de lluita, d'agraïment,d'esforç, d'impuls i deno mirar enrere. Gràcies Monina. Gràcies de tot
cor. Gràcies per compartir el tresor que portes dins.