Les Filipines: en peu davant l'adversitat

Per Diana Valcárcel, portaveu d'UNICEF a les Filipines

Publicat en elmundo.es

En el camí entre el centre de la ciutat deTacloban i l'aeroport s'aixeca un gran edifici groc, és San Jose Elementary School, l'escola més gran de Tacloban. Abans del tifó eren4.500 alumnes. En els últims dies estan assistint al voltant de 1.200. Uns han mort, altres s'han vist obligats a fugir a altres ciutats i molts alumnes no estan venint per les condicions climàtiques d'aquests dies. S'espera que el nombre d'assistència s'incrementi a mesura que deixi de ploure.
 
Després de passar l'entrada de l'escola s'accedeix a un gran espai obert, que abans era el lloc de l'esbarjo. Avui dia és un fangar que lluita per treure's l'aigua de sobre, però la pluja dels últims 20 dies fa molt difícil que es compleixi aquest desig. Elsinfans creuen d'un costat a un altre amb l'aigua pels genolls.
 
La Monina Ezquierdo Grabino, de 43 anys, és la directora de l'escola. És una dona guapa,somrient i positiva. Quan li pregunto sobre el nombre d'alumnes que van morir en el tifó em diu "75. 22 d'ells eren d'infantil. Eren nens llestos, ho estaven fent tan bé... Plorem per ells. Els trobem a faltar". Però el seu somriure segueix aquí, la seva força segueix aquí.
 
Em pregunto molts dies de quina fusta estan fetes les persones a les Filipines. Em pregunto i també l'hi pregunto a elles. La sevacapacitat de resistència, d'acceptació, de tractar amb el dolor, la seva paciència, la seva humilitat, el seu respecte, la seva educació i el seu agraïment a la vida són per a mi cada dia una meditació, un aprenentatge. "Jo crec que molt té a veure en la manera que ens han educat les nostres famílies. Ho han fet d'una forma positiva, ens han ensenyat a compartir, a ser forts. Hem viscut molts tifons, moments molt difícils".
 
Em segueix semblant miraculós la manera en què cada persona que conec ha assumit el que li ha passat. La manera com ha bregat amb aquests sentiments tan forts de pèrdua, d'esquinçament, de dolor profund.
 
"El marit d'una de les nostres professores va morir en el tifó. Un dia va somiar que era viu. En somnis el va veure d' empeus davant de la porta, cobert de ferides i ell li deia a ella "no et preocupis, estic bé". Ella va córrer a abraçar-lo. L'endemà al matí es va adonar que havia estat un somni. Ara només desitja somiar per veure'l una altra vegada". 
 
Les històries de dolor i de pèrdua a Tacloban són tan infinites com les gotes de pluja d'aquests dies. Són realitats difícils d'escoltar, digerir, compartir. Sónvides trencades, però no estan trencades del tot. Per als filipins, no tot acaba en aquesta vida. Viuen amb l'esperança de trobar-se amb els seus éssers estimats en la vida futura, accepten allò que els passa encara que faci mal, pensen que algú té plans millors per a ells. I sobretot, sónagraïts.
 

"SOM SUPERVIVENTs"

"We are survivors. Som supervivents, no podem més que donar les gràcies per estar vius", diu la Monina amb el seu somriure habitual.
 
El dia que la vam visitar havíem anat a organitzar una activitat amb els seus alumnes: pintar uns murals d'agraïment a uns infants d'una escola de Libèria que havien recaptat fons per als afectats pel tifó. Va ser un matí preciós: presenciar l'agraïment dels alumnes deSan José que pintaven bonics murals per als nens d'un dels països més pobres d'Àfrica. Infants que ajuden infants.
 
En una de les aules on la Monina explicava l'activitat als nens, hi havia goteres. Vaig mirar el sostre: la meitat ja no hi és, se'l va emportar el tifó i de moment està cobert amb lones que no sempre aguanten una pluja tan forta com la d'aquests dies. Molts infants van a l'escola amb botes d'aigua. Els que en tenen, és clar.
 
Abans de marxar, la Monina ens va convidar al seu despatx. Tenia un regal per a nosaltres i per als dos infants de Libèria que van liderar la iniciativa. Un dels meus companys, seguint puntualment les regles, va dir que no podíem acceptar regals. Jo vaig dir que per descomptat acceptava el meu, vaig saber que no era un moment per contemplar regles. "Però això no és un regal", va dir la Monina. "Aquest és un gest d'agraïment des del fons del nostre cor perquè heu vingut al nostre país a ajudar-nos i mai oblidarem el que esteu fent per nosaltres".
 
El regal eren unes tasses en què està escrit "Tindog Tacloban". És el lema que la ciutat ha adoptat després del tifó.Tindong significa en Waray-Waray, la llengua local, "posa't dempeus". La Monina és un clar exemple de persones que s'han posat dempeus després de la tragèdia. Unexemple de lluita, d'agraïment,d'esforç, d'impuls i deno mirar enrere. Gràcies Monina. Gràcies de tot cor. Gràcies per compartir el tresor que portes dins.