La "guerra biològica" de Libèria contra l'Ebola

 

Els vols cap a zones de desastre solen estar plens de treballadors humanitaris i periodistes. Aquesta vegada no. L'avió era un dels primers que s'enlairava després que 10 aerolínies deixessin de volar a Libèria a causa de l'Ebola i, tot i així, estava buit. 

 

L'última vegada que vaig estar a Libèria el 2006, era per treballar en la reintegració de nens reclutats per grups armats. Eren temps de pau. Ara el país està lliurant una "guerra biològica" contra un enemic invisible i sense soldats del carrer. 

 

En arribar a l'aeroport et trobes amb un espectacle desconcertant: un equip de treballadors sanitaris equipat amb màscares i guants ens demana que ens rentem les mans amb una solució de clor i ens pren la temperatura. 

 

Havia de ser el començament d'una nova rutina, gairebé a cada hora cada dia des d'aleshores, han pres la meva temperatura i he hagut de rentar-me les mans amb clor a l'entrada de cada edifici, cada oficina, cada botiga, i cada hotel. Fins i tot en els petits llogarets. 

 

A l'endemà, a la sala de l'hotel on vam esmorzar hi ha moltíssima activitat: un gran grup de científics dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties s'apinya al voltant de diversos ordinadors i parla animadament comparant gràfics i dades. 

 

La capital de Libèria, Monròvia, es revela com una ciutat marcada pels cartells informatius sobre l'Ebola. Expliquen en grans lletres el que la gent ja sap molt bé ara: l'Ebola és mortal, cal protegir-se i rentar-se les mans. Les xerrades al cotxe, al carrer i, sobretot, a la ràdio són només sobre l'Ebola, hi truquen persones que volen saber què fer quan el seu fill emmalalteix o que tenen por a acudir als centres de salut i hospitals i no es tracten.

 

La notícia del obstetra nord-americà que va contraure la mortal malaltia a Libèria mentre assistia en un part ha augmentat les preocupacions entre el personal sanitari. Fins ara 169 treballadors sanitaris de Libèria s'han vist afectats per l'Ebola i 80 han mort, és un duríssim cop per a un sistema de salut tan fràgil. 

 

Al següent dia del meu viatge em preparo per visitar el comtat de Lofa, on es necessita trobar més espai d'emmagatzematge, UNICEF ha lliurat tones d'equipament, incloent vestits de protecció personal, clor i sals de rehidratació oral per Libèria, i posar en marxa més sistemes de vigilància i tractament per altres causes de mortalitat infantil que ara s'estan quedant oblidades-com el xarampió, la diarrea i el còlera.

 

Les fortes pluges refermen tot el cap de setmana, m'esgarrifo en pensar en els treballadors sanitaris i en els pacients que lluiten només protegits per unes febles làmines de plàstic sota aquestes pluges. Per sort, el cel de Monròvia clareja per al viatge en helicòpter d'una hora i mitja fins a la problemàtica frontera entre Sierra Leone, Guinea i Libèria. 

 

A Voinjama me'n vaig amb un equip de mobilitzadors socials que interactuen i eduquen les comunitats. Canten la cançó que els companys d'UNICEF Libèria van inventar "L'Ebola és aquí" amb un megàfon mentre recorren el poble. 

 

A molts liberians se'ls ha enganxat la tornada i el missatge està salvant vides. Parlem amb les famílies sobre com protegir-se de l'Ebola. Ens expliquen la tràgica història d'un supervivent en la seva comunitat. Va tornar des del centre de tractament, però tot i els resultats negatius de les proves va infectar la seva nòvia, que va morir. El semen dels homes supervivents a l'Ebola segueix sent contagiós durant un mínim de set setmanes després de la infecció.

 

En els terrenys del centre de salut del districte, apareix un equip d'enterradors carregats amb polvoritzadors, vestits protectors i esprais de clor. Han enterrat tres persones que van morir separades per 10 quilòmetres una de l'altra. Cal mantenir una distància segura. La mort no té dignitat aquí. Els morts es prenen i es cremen ràpidament amb els vestits de plàstic. Els funerals, que una vegada van ser rituals, ara són excepcions rares. 

 

Una de les treballadores psicosocials ens diu que està tractant amb 100 nens i nenes afectats per l'Ebola en Voinjama que estan sols, molts d'ells són orfes. No sap què fer amb ells. Amb les escoles tancades almenys fins l'any que ve, potser 26.000 mestres del país podrien formar-se com a cuidadors capacitats.

 

Els temps difícils estan lluny d'acabar. La població de Libèria és estoica i valenta, però quan parles amb molts ciutadans liberians diuen que se senten abandonats i que també necessiten ajuda per tractar altres malalties. 

 

Al cotxe, els companys parlen gairebé amb nostàlgia per la perllongada guerra civil que van patir al país. Explicaven que almenys era un enemic que es veia, que sentien els coets i que podien esquivar les bales. Ara intenten centrar-se únicament en el que poden fer: lliurar més kits d'higiene, reforçar els missatges, aconseguir atenció sanitària bàsica per a nens i mares. 

 

Aquest és el treball més inusual i surrealista que he emprès en la meva carrera. Afortunadament, una de les alegries de treballar per a UNICEF és tenir contacte amb els infants, amb els nadons, jugar amb ells. Aquí ens atrevim a tocar els nadons, però amb els altres no hi ha encaixades de mans, ni abraçades. És simplement massa arriscat.