Infants amb discapacitat: aprendre a mirar millor
Post de Blanca Carazo, Responsable de Projectes de Cooperació d'UNICEF Espanya.
La setmana passada UNICEF llançava l'informe Estat Mundial de la Infància 2013, i en ell, com a monogràfic d'aquest any el tema dels infants amb discapacitat.
Aquest informe ens fa més conscients dels reptes
"especials" o "diferents" (els reptes, no els nens)que enfronten aquests nens i nenes per accedir a serveis
bàsics com la salut o l'educació, de la seva major
vulnerabilitat davant de diferents tipus de agressions, de la manca
de suports a les seves famílies, i del desconeixement i la
invisibilitat de les seves realitats.
Com a teló de fons d'aquesta anàlisi, l'informe ens planteja
un missatge clau, en què cada un de nosaltres podem "provar-nos":
Com mirem? Davant d'una foto d'una nena sense cama, què
veig? Una nena... o una discapacitada? Una il ·
lusió... o una dificultat? Una oportunitat de caminar de nou... o
la idea limitant que aquesta nena no podrà jugar?
En paraules d'Anthony Lake, director executiu d'UNICEF,
"quan un veu la discapacitat abans que el nen, no només és
dolent per al nen, sinó que priva la societat de tot el
que aquest nen ha d'oferir".
Molt probablement, en la mesura que siguem capaços de mirar
aquesta foto i, sense deixar de veure el monyó, quedar-nos amb la
determinació que es dibuixa en aquesta somriure, estarem creant un
món millor. I dic un món millor, així, a seques,
no només per a ella, sinó per a tots
nosaltres, que haurem après a mirar millor.
Pocs dies abans del llançament de l'EMI, ens arribava una
altra notícia, d'aquestes que, sense deixar de preocupar-nos,
alimenten les nostres esperances: 41 nens eren alliberats
de grups armats a la República Centreafricana. 7 nenes i
34 nens d'entre 14 i 17 anys per als quals comença ara un nou camí,
que no serà fàcil, allunyant-se de la violència i avançant cap a
una vida en la qual càpiguen els somnis; un camí la primera etapa
del qual és el Centre de Trànsit i Suport d'UNICEF a Bangui.
Encara que podria semblar que no hi ha cap relació entre
aquests dos temes, jo trobo diversos punts en comú. En primer lloc,
perquè molts nens amb discapacitat la tenen com a
conseqüència de conflictes armats, per haver estat
víctimes d'atacs o haver perdut un braç, una cama o la vista per
una mina antipersona que ha explotat a Cambodja, l'Afganistan o
Colòmbia.
QUEDAR-SE amb L'ETIQUETA
I hi ha una cosa que em sembla encara més rellevant. Es tracta
de la mirada amb què percebem la imatge d'una nena sorda o amb
síndrome de Down i la d'un nen alliberat d'un grup armat. I em temo
que, en tots els casos, ens quedem amb l'etiqueta:
"sorda", "discapacitat intel · lectual", "soldat", i deixem de
veure el nen. És com si deixéssim al nen, la nena,
i tot el que pot arribar a ser si ho permetem, en la
foscor i, amb el focus de la nostra mirada, donéssim llum
tan sols l'etiqueta. I l'etiqueta, d'aquesta manera, sol generar
llàstima, rebuig, por, incomoditat ... i en definitiva,exclusió.
La mare de l'Owen, un nen de 5 anys amb paràlisi cerebral ho
expressa així: "Les batalles més difícils són les que tenen
a veure amb la manera en què els altres perceben a
l'Owen". I ens explica també el que ens estem perdent, el
que el món es perd si no aprenem a mirar d'una altra manera: "amb
independència del que un nen o nena pugui fer, sempre tindrà una
identitat i un caràcter que deixaran una empremta particular en
aquest món".
Per descomptat, hem de treballar per assegurar que tots els
nens i nenes, independentment de les seves capacitats, tinguin
accés efectiu a l'educació, salut, habilitació, rehabilitació i tot
allò que els faciliti el seu màxim desenvolupament. I per a això,hem d'aprendre a mirar d'una altra manera.
La Rosa Montero, en la seva novel·la Tremolor,
parlava de la mirada preservadora, per fixar un món els contorns
del qual es desdibuixaven. Avui, des d'aquí, et proposempracticar la mirada inclusiva, per aprendre a
veure la il · lusió, l'esperança, el potencial i la riquesa de les
capacitats diferents en comptes de veure només les etiquetes.