Els infants refugiats de Síria
Per Pau Gasol, ambaixador d'UNICEF Comitè Espanyol
Post publicat al blog 3500 Miliones d'El País
A finals de juliol vaig estar al nord de l'Iraq coneixent la realitat dels nens de Síria que ara viuen com a refugiats en un altre país. Després d'aquesta experiència, poques situacions em semblen tan dures per a un nen com patir una guerra al seu país: veure morir persones a les quals estimen, viure la violència, el terror de bombes a la seva escola o al seu barri, fugir enmig de la nit amb res més que el que la família pugui carregar sobre les seves espatlles o un cotxe, entrar en un altre país a la recerca d'auxili i dependre de l'ajuda humanitària per poder seguir vivint.
Això és el que han patit els infants que vaig conèixer
a l'Iraq. En molts d'ells, la mirada i el gest parlen
sense paraules i amb molta claredat del dolor que els persegueix.
Diuen que una bomba propera o un atac a la porta de casa va
portar a la família a escapar i, si els preguntes què
volen per al futur, això és el que diuen: "que acabi la guerra i
que puguem tornar a la nostra escola".
De fet, hi ha nens que no volen anar a les aules del
camp de refugiats, perquè el que volen és tornar
al SEVA escola. Mentrestant, els seus pares, armats de
fortalesa i d'amor pels seus fills, lluiten per una estabilitat que
garanteixi el menjar, créixer sans i anar a l'escola, que és el que
tenien abans de la guerra.
El camp
de refugiats que vaig visitar, Domiz, segons
em van explicar, es va aixecar a la primavera de 2012 amb la
previsió d'acollir 15.000 persones, però ara hi ha més de
45.000 depenent de l'ajuda humanitària en aquest camp i
s'estan obrint nous campaments. Fora d'ells hi ha milers de sirians
que s'estableixen en ciutats, com la família Abdallah, amb la qual
vaig estar a Dohuk. No tenen mitjans de vida i les organitzacions
humanitàries no poden arribar a tots ells perquè no saben on són la
majoria d'aquestes famílies.
En les últimes setmanes he seguit les notícies que parlen
d'una gran onada de refugiats arribant a l'Iraq, i d'una guerra que
segueix endavant. He escoltat els màxims responsables d'UNICEF i
d'ACNUR dir que és una vergonya que ja hi hagi un milió de nens de Síria que viuen com a
refugiats.
Les necessitats són tan grans que les agències humanitàries de les
Nacions Unides han fet la major crida de la seva
història. Hi ha més de quatre
milions d'infants afectats, dins i fora de Síria. Em
pregunto quin serà el seu futur ... d'aquells que ja compleixen més
de dos anys de guerra dins del seu país, dels quals es convertiran
en adults en un camp de refugiats, i d'aquells als quals l'ajuda
humanitària no està arribant.
És devastador el que segueix passant a Síria,
algú ha de protegir la seva gent i els seus infants. Aquest
conflicte ha d'acabar. I tot i que acabi, quin futur espera als
nens que han patit aquesta guerra? Podran tornar al seu país?
Seguiran com a refugiats en altres països? Oblidaran alguna vegada
el terror i les mancances que han viscut?