Els colors de la sequera en el camí a Dadaab

Per Lorena Cobas, Responsable de Cooperació i Emergències d'UNICEF Espanya

Us escric des de Dadaab, Kenya, el major camp de refugiats del món, a molt poques hores de la frontera amb Somàlia. Vaig a estar aquí durant una setmana, recolzant al gran equip de professionals d'UNICEF que intenta ajudar a una població que està vivint una de les crisis alimentàries més greus dels útlims anys.

Deixem Nairobi al matí, envoltats d'un paratge verd, frondós, ple de vida. Però la carretera ens porta a poc a poc a una realitat molt més desoladora. Ja solament es veuen rius que no arrosseguen ni una gota d'aigua, sorra i arbres secs.Ara tot és marró, ara tot és trist… sembla fins i tot que estiguem a un altre país diferent. En les vores de la carretera hi ha nens agitant ampolles i tot tipus de recipient i pregunto què fan?, la resposta és fulminant: estan demanant aigua per beure. Estan dient: per favor, necessito aigua, dóna'm aigua! En aquests moments, per a ells és el ben més preuat, significa salvació. Seguim el camí, i deixem enrere Garissa. Aquesta població és l'últim reducte de civilització abans de Dadaab. Des del moment en el qual s'acaba l'asfalt, hi ha dues hores de camí (de vegades més perquè el terreny és molt difícil i cal conduir amb extremada cura. Ara el que es veu al voltant són només esquelets d'animals morts, animals que no van poder sobreviure a gairebé 5 anys sense pluges. Aquests animals morts, signifiquen molt més que això,cadascun d'aquests animals, suposa una família que va perdent el seu mitjà de vida, una família que s'apropa més a la lluita entre la vida i la mort per gana, sigueu i malalties. Ara està començant l'estació de pluges, que porta anys sense detenir-se en aquesta regió de Kenya, i tothom mira al cel amb esperança, preguntant-se si aquest any sí que arribaran... Encara que així sigui, encara queda molt per fer per millorar les condicions de vida d'aquesta població.