El Iemen: l'àvia que només vol la pau

"No vull res per a mi. Només vull que aquests infants siguin feliços i puguin viure en pau".

Aquestes són les senzilles paraules de l'Alhaga Misk, una àvia de 55 anys que viu amb els seusquatre néts en un camp de desplaçats a la província d'Ibb, al Iemen.

Vaig conèixer l'Alhaga i els infants en una de les meves últimes visites a Ibb. Els petits estan al seu càrrec des que el seu pareva desaparèixer, fa ja cinc anys.La seva mare està atrapada en un altre poble a causa del conflicte.

Em va explicar que els infants, espantats pels incessants sons de la guerra, s'agafaven a ella fortament, sense parar de plorar. Els bombardejos es dirigien a un camp militar que es trobava a prop de casa i, per aquest motiu, va decidirtreure els infants del poble i portar-los a unlloc més segur.

"Vam estar caminant i ens vam quedar a les cases d'amables persones que ens van deixar passar la nit", m'explicava. "Finalment vam arribar a Ibb per buscar el campament. Després detres dies de viatge, teníem molta gana, set i estàvem molt cansats. Els nostres peus estaven destroçats. Vaig trobar un cafè i vaig entrar a demanar aigua per als nens, però el propietari em va dir que sense diners, no hi havia aigua".

 

EL IEMEN: "MASSA POBRE PER ENVIAR-LOS A L'ESCOLA"

"Mentre m'allunyava, lesllàgrimes em queien per les galtes. Un jovese'ns va acostar i ens va preguntarquè havia passat", recordava."Ens va demanarque esperéssimi, moments després, ens va portaraigua i un cotxeper portar-nos aun hotel proper on ens van donar menjar, aiguai mantes".
 
Li vaig preguntarper l'educació dels seus fillsi per què estaventots en el primer curs, al que em va respondre: "Era massapobre per enviar-los a l'escola.Vaig poder donar-losmenjar gràcies a la recollida i venda d'ampolles. Just l'any passat vaig trobar una feina de netejadora a prop del col·legi. Com jatenia salari,els vaig registrar a l'escola. Tot i això, la guerraha interromputla seva escolarització i ha destruït les meves esperancesde proporcionar una educació bàsica ".
 

EL IEMEN: "VULL VEURE A LA MEVA MARE I TORNAR A CASA"

En escoltar les seves històries, les meves emocionsestaven a florde pell i elsulls se mevan omplir de llàgrimes. Vaig preguntar als nens què és el que volien. Anatar, que té 10 anys, em va contestar plorant: "Vullveure a la meva mare i tornar a casa". Ragad, de vuit anys, estava tímida i silenciosa.Roa'a, que té sis anys, va somriure i va exclamar: "Dóna'm qualsevol cosa que tinguis!", Mentreque el petit Mohsen em va dir: "Vullun pastís!".

Mentre la guerra continuï,no hi haurà esperança perquèMisk i els seusnéts puguintornar a casa aviat. Segons les últimes xifres,1 milió de persones al Iemenhan hagut de deixar les seves llars a causa del conflicte. Moltsd'ells tenen històries similarso fins i tot pitjors a les de Misk.

Post escrit per Rania Al-Zubairi, tècnicde comunicació per al desenvolupament a UNICEFEl Iemen