El campament dels infants sirians
Post de Dailo Allí, Cap de Premsa d'UNICEF Espanya
El camp de refugiats de Za'atari està al mig del no res, en un lloc cobert de pedra i sorra, en ple desert de Jordània. El que va començar sent un refugi temporal de persones que fugien de la guerra de Síria, ha anat creixent fins a esdevenir la cinquena ciutat més gran de Jordània.
Un mar de tendes de campanya, latrines, escoles i hospitals
construïts en barracons gràcies al treball d'organitzacions com
UNICEF i milers d'aportacions de persones anònimes, governs i
institucions.
Una extensió de territori que creix cada
setmana, sense descans, a causa del incessant degoteig de
persones que arriben fins aquí, en autobusos o a peu, buscant un
refugi onl dormir, cuidar els seus fills i viure amb la normalitat
que pot donar un lloc de trànsit com aquest.
En un camp de refugiats tot adquireix el qualificatiu de
temporal, de passatger. Però a Za'atari la il · lusió pel retorn es
dilueix a mesura que s'intensifiquen els atacs quecronifiquen el conflicte a Síria, d'on van arribar
les més de 100.000 persones que habiten aquest refugi fugint de
l'horror de la guerra.
A Za'atari l'anomenen el "campament dels
infants" perquè la meitat de les persones que viuen
aquí tenen menys de 18 anys.
És habitual veure els nens jugant entre les
tendes, serpentejant els llocs de venda ambulant carregats
de bosses amb menjar o portant galledes d'aigua d'un costat a un
altre. Emociona veure'ls amb les seves motxilles a l'esquena, camí
a alguna de les dues escoles aixecades per UNICEF. El so de les
rialles i les cançons que es poden escoltar en els patis a l'hora
de l'esbarjo, envolta el camp d'una aurèola, d'una lluentor, que no
deixa indiferent a ningú.
"M'agrada anar a classe perquè el meu company de taula aquí
també ho era a la meva escola a Homs" diu Mohammed, d'11 anys.
Alguns arriben a classe amb por perquè les seves aulesva ser bombardejades a Síria. Altres ho fancansats perquè han de creuar caminant tot el
campament. Una de les prioritats d'UNICEF és aconseguir
que els infants puguin continuar amb els seus estudis malgrat
trobar-se a tants quilòmetres de les seves cases, ja que a més de
garantir la seva formació, se'ls dóna suport psicosocial per
eliminar les ferides causades per la guerra.
[]
Alguns nens han vist morir els seus pares, familiars, companys
de pupitre o els seus veïns. És igual que coneguin o no les
víctimes, sempre recordaran les escenes d'un conflicte que no van
provocar, que no entenen i del qual només volen saber quan
acabarà.
De moment no hi ha data de retorn així que la vida
segueix a Za'atari.
UNICEF distribueix diàriament 3,5 milions de litres d'aigua,
ha construït més de 2.400 latrines, ha aixecat i equipat dues
escoles i ha vacunat fins al moment més de 60.000 persones contra
la poliomielitis. Evitar la propagació de malalties és prioritari
en un entorn com aquest, en què, malgrat els esforços, les
condicions de sanejament no són les ideals.
Però el missatge que més s'escolta entre els equips d'UNICEF
que treballen aquí sense descans des de l'inici de la crisi és el
mateix: si no arriben fons, no podrem continuar el nostre treball i
haurem de tancar les escoles, deixar de donar suport psicològic als
infants i en el pitjor dels casos, deixar de subministrar
aigua.
És la terrible amenaça que plana sobre una de
les majors crisis d'aquest segle, i que no ens podem permetre com a
societat.
L'ajuda arriba amb comptagotes, les promeses de la comunitat
internacional s'esvaeixen entre les retallades de la despesa
pública i, mentrestant, a milers de quilòmetres de les borses de
valors i les seus governamentals, la població siriana s'enfronta a
una terrible crisi humanitària sense fi a la vista.
No obstant això, el que no cessa és la solidaritat de
la gent que, més enllà de les primes de risc i mesures
d'ajust, contribueix amb el seu esforç i col · laboració a lluitar
per les coses que tenen solució. I aquesta crisi de refugiats
sirians la té.