Crisi de Síria: quan la guerra no és de joguina

Post de Blanca Carazo, responsable de projectes de cooperació.

El pèl pentinat cap enrere, el gest seriós, i, entre les mans, una escopeta construïda amb trossos de fusta. Una joguina. En Samer (nom fictici) està a punt per jugar a la guerra, per jugar a matar?

En una ciutat, Alep, on la guerra no és cap joc, i en un país, Síria, on des de fa ja tres anys llargs la violència sacseja sense miraments la vida d'en Samer i la de milions de nens i nenes, obligats a conviure amb el dolor i la por, a abandonar les seves cases i els seus somnis i a contemplar com el seu món s'esfondra sota la metralla i les bales.

Tindrà una mare o una mestra que tingui forces per defensar la inutilitat de les armes?

Com una veu en "off " em sento a mi mateixa dient: "No m'agrada que juguis amb armes". Li ho haurà dit algú, a aquest nen? Tindrà una mare, un pare, un oncle, una mestra que encara tinguin forces per argumentar la inutilitat de les armes, i per defensar la pau i el diàleg com a vies per resoldre les diferències, quan la violència ha envaït les seves vides?

"Hi ha tirotejos i bombardejos tot el temps, almenys quan jo hi vaig ser", explica en Niclas Hammarström, autor d'aquesta i altres fotografies preses a Alep, "però la gent ha de continuar amb la seva vida normal."

Sento calfreds en pensar que "la vida normal" en què en Samer està creixent inclou com a lloc d'esbarjo un solar destrossat per una bomba, com a melodia de fons el soroll d'un tiroteig i com joguina preferida una escopeta de fusta per defensar-se o atacar. I em preocupa el punt en el qual per a aquests nens allò "normal " sigui la violència, la por i la incertesa.

Em costa desxifrar la mirada d'en Samer. Què hauran vist aquests ulls foscos? Hi ha una barreja de tristesa i resistència, com si la tendresa i la il·lusió de ser nen estiguessin a punt de sucumbir davant una duresa necessària per afrontar un món governat per la violència.

Vull pensar que trobarem la manera, que no deixarem que es perdi la brillantor de la mirada d'en Samer i de milions d'altres #nensdeSíria, que serem capaços d'aturar la barbàrie i tornar-los el seu dret a estudiar, a créixer en pau, i a somiar amb un futur ple de possibilitats.

Vull pensar que no els escamotejarem l'oportunitat de ser nens que puguin recuperar-se del dolor i convertir-se en adults que construeixin una societat millor. Una societat on els llapis, els quaderns, les pilotes i les bicicletes substitueixin les escopetes (les de fusta i, més encara, les de veritat).

Per començar et proposo que, signant aquí, uneixis la teva veu a la de milers de persones a tot el món per demanar la fi de la violència contra els nens de Síria i les seves famílies.