Com salvar la vida de 137.000 infants
Post de Gonzalo Fanjul, publicat al blog 3.500 milions d'El País.com
L'Anthony Lake, Director Executiu d'UNICEF, va descriure en una ocasió la lluita contra la mortalitat infantil com un repte de "progressos considerables i tasques inacabades". Després de gairebé vint anys d'avanços històrics en què regions senceres han aconseguit reduir les morts dels nens i de les seves mares a nivells amb els quals generacions anteriors només podien somiar, la comunitat internacional s'enfronta ara a una estratègia més fina, en la qual els esforços es concentren en els països i els grups socials més vulnerables.
És difícil no veure el cas de Bolívia reflectit en aquesta fotografia. Des del punt de vista de la supervivència infantil, el país més pobre d'Amèrica del Sud ha realitzat un petit miracle en les dues últimes dècades. D'acord amb els càlculs realitzats en un informe que he elaborat per a UNICEF i que es presenta avui, la construcció i extensió d'un sistema de salut maternoinfantil basat en assegurances sanitàries, programes d'immunització i ajuts a les famílies ha permès evitar la mort de 231.000 bolivians menors de 5 anys entre el 1990 i el 2011.
El que és igualment important, Bolívia treu el cap per primera vegada en la seva història a la possibilitat d'un futur lliure d'aquesta xacra medieval. Si es manté el ritme d'avenços de les últimes dècades el país podria arribar el 2035 a l'objectiu internacional de reduir la mortalitat infantil per sota dels 20 per cada 1000 nascuts.Amb això salvaria la vida de prop de 137.000 nensi es posicionaria al meteix nivell dels avenços que ja ha realitzat el conjunt de la seva regió.
En cap cas podran fer sols aquest esforç. Els últims governs bolivians han corregit en part la injustícia fiscal que permetia a les companyies estrangeres acaparar el gruix dels beneficis de les indústries extractives, la qual cosa ha incrementat el finançament propi dels seus serveis socials. Però els recursos de l'Estat són encara tan insuficients que la població pobra de Bolívia ha de pagar de la seva butxaca fins a un terç de les despeses de salut. Les disparitats es multipliquen en zones especialment vulnerables com les comunitats indígenes, on els nivells de mortalitat infantil són tres vegades més alts que la mitjana nacional.
La responsabilitat última és de les autoritats nacionals, però l'ajuda internacional és doblement imprescindible: recolzant l'esforç pressupostari del Govern amb nous recursos i oferint orientació tècnica i bones idees que ajudin a optimitzar cada cèntim contra la mortalitat infantil.
Si això és cert, les notícies dels últims mesos són preocupants. Després de dos anys consecutius de caigudes de l'ajuda, quan la crisi debilita greument les polítiques de solidaritat internacional, Bolívia ha vist com quatre dels seus cinc donants principals van reduir la seva cooperació el 2011, en alguns casos de forma considerable.
Per a Espanya, fins ara segon donant en importància després dels EUA, el que està en joc és una mica més que la pruïja ètica.Bolívia constitueix un exemple il · lustratiu del nou model de cooperació que necessiten països de renda mitjana, en què l'ajut es converteix en una palanca dels recursos i les capacitats locals, una font insubstituïble de prestigi i influència per al país donant, i una via de finançament de béns públics globals com la lluita contra malalties oblidades (a través del programa de Chagas).
Serà molt difícil jugar aquest paper a Bolívia i a altres països si les capacitats de la cooperació espanyola se segueixen reduint fins a fer irrellevant. La caiguda total acumulada de prop del 70% en els dos últims anys (un 65% en el cas de Bolívia) podria haver ferit de mort al sistema espanyol d'ajuda internacional. Les dades més recents del Comitè d'Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l'OCDE assenyalen que l'esforç relatiu del nostre país en aquest camp ha caigut al 0,15%, un nivell de fa 25 anys. Aquesta deriva no solament afebleix seriosament el lideratge d'Espanya en la comunitat internacional, sinó que amenaça els interessos de la política exterior en una regió en què l'amistat dels governs és menys predictible del que solia ser.
[]