Convenció sobre els Drets de l’Infant

QUÈ ÉS LA CONVENCIÓ?

TURKMENISTÁN, 2006: Una niña china realiza una danza de abanicos

TURKMENISTÁN, 2006: Una niña china realiza una danza de abanicos en Turkmenistán durante una reunión internacional de niños para promover la cultura y la paz.

La Convenció sobre els Drets de l’Infant (CDI) és el primer instrument internacional que reconeix els infants com a agents socials i com a titulars actius dels seus drets.

El text va ser aprovat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989 i va entrar en vigor el 2 de setembre de 1990.

Els 54 articlesde la Convenció inclouen els drets econòmics, socials, culturals, civils i polítics de tots els infants. L’aplicació de la Convenció és una obligació per als governs, però també definix les obligacions i les responsabilitatsd’altres agents com ara pares,professors, professionals de la salut, investigadors i els mateixos infants.

La CDI és el tractat internacional amb la ratificació més àmplia de la història. Els països que l’han ratificada, 193, han de retre comptes sobre el compliment de la Convenció al Comité dels Drets de l’Infant. Es tracta d’un comité format per 18 experts en el camp dels drets de la infància que procedixen de diversos països i d’ordenaments jurídics diferents.

La Convenció té dos protocols que la complementen. El protocol relatiu a la venda d’infants i la prostitució infantil; i el protocol relatiu a la participació dels infants en conflictes armats

LA RAÓ DE SER: garantir la protecció i el desenvolupament DELS INFANTS

Tot i que molts països tenen lleis que protegixen la infància, n’hi ha molts que no les complixen. Per als infants, i en especial per als grups exclosos o minoritaris, això significa sovint viure en situació de pobresa, sense casa, sense protecció jurídica, sense accés a educació, en situació d’abandonament, afectats per malalties prevenibles, etc.

La Convencióreconeix clarament el dret de tots els infants (menors de 18 anys) a un nivell de vida adequat. I és un tractat jurídicament vinculant, cosa que vol dir que és d’obligat compliment.

La història de la Convenció

L’any 1959 les Nacions Unides van aprovar una Declaració dels Drets de l’Infant que incloïa 10 principis. Però no n’hi havia prou per a protegir els drets de la infància perquè legalment no tenia caràcter obligatori.

Per això l’any 1978 el Govern de Polònia va presentar a les Nacions Unides la versió provisional d’una Convenció sobre els Drets dels Infants.

Finalment, el 20 de novembre de 1989, després de deu anys de negociacions amb governs de tot el món, amb líders religiosos, amb ONG i altres institucions, es va aconseguir aprovar el text final de la Convenció sobre els Drets de l’Infant  i es decidí que seria de compliment obligat per a tots els països que la ratificaren.

La Convenció es va convertir en llei l’any 1990, després de ser signada i acceptada per 20 països, entre els quals hi havia Espanya.

Hui la CDI ja ha sigut acceptada per tots els països del món llevat de dos: Somàlia i els Estats Units.