Emergències

Tifó Hagupit: a Tacloban, afortunadament, les famílies se salven del tifó

Data: 
Dom, 07/12/2014 (All day)
09/12/2014 | Actualitzat a les 12:35h |
Andy Brown, especialista de comunicació de la regió
Ahir vaig arribar a Manila, Filipines, un dia o dos per davant del tifó Hagupit (conegut localment com Rubí). Mirant al mar des de l'oficina d'UNICEF al pis 30 de la Plaça RCBC, no es veuen senyals encara del tifó Hagupit. Fins i tot hi ha una estreta banda de la llum del sol a l'horitzó.
 
Però tothom sap que està venint.
 
El tifó va tocar terra ahir a la nit a Dolores, Samar de l'Est, a l'extrem est de Filipines. Encara que s'ha debilitat des de la categoria 5 a la 3, encara podria causar una gran devastació, especialment a mesura que creui àrees que encara es recuperen del tifó Haiyan de l'any passat, o si colpeja la densament poblada capital, Manila (cosa que ara sembla poc probable).
 

Tifó Hagupit: eS mOu lentament I tRIGARÀ DIES traveSsar LES FilipinEs

La tempesta s'està movent molt lentament, a 15 km/hora, però la velocitat del vent dins de l'espiral del tifó és molt més ràpida, al voltant d'uns 205 km/hora. Això no és una bona notícia, com més a poc a poc es mogui la tempesta, més temps té de destruir els edificis i inundar els carrers. També hi ha un risc que es doni una marea tempestuosa ja que el tifó va agitar el mar, amb onades que podrien arribar fins a quatre metres. Al voltant de 40 milions de persones segueixen en la trajectòria de la tempesta.
 
La nostra major preocupació en UNICEF era que el tifó Hagupit copegés Tacloban, la ciutat més afectada per Haiyan l'any passat. La població que allí es troba està reconstruint les seves vides i llars, i algunes persones encara viuen en tendes de campanya i barraques febles. Afortunadament per als residents de Tacloban, l'ull de la tempesta va passar pel nord, però la ciutat encara estava sacsejada per forts vents i pluja, provocant un tall d'energia, però no s'han reportat víctimes.
 
Vaig parlar per telèfon amb Marianna Zaichykova, especialista en comunicacions d'emergència d'UNICEF a Tacloban. "Ha estat plovent molt fort des de la passada nit, amb vents molt forts", va dir. "Era impossible anar enlloc. No tenim energia i totes les botigues estan tancades. Només hi ha un hotel a tota la ciutat amb electricitat, de manera que totes les agències d'ajuda estan treballant allà".
 
Aquest matí, la Marianna es va aventurar a sortir per visitar dos centres d'evacuació propers "La gent està començant a moure's amb molta cautela, però tot i així segueixen la pluja i el vent", va dir. "En els centres que vam visitar, la majoria dels homes s'havien anat a buscar menjar o protegir les seves cases contra el saqueig, però les dones i els nens encara hi eren."
 
"Els nadons estaven profundament adormits, però els nens d'entre 3 i 6 tenien problemes per dormir i mantenir la calma a causa del trauma de l'Haiyan de l'any passat. Els seus pares els estaven reconfortant", va continuar la Marianna. "Però els nens grans, amb edats al voltant dels 10 anys, estaven somrient i corrent. "La pluja s'ha anat, volem tornar a casa", van dir, encara que les seves mares van ser més cautes. "Anirem a casa només quan puguem veure el sol", em va dir una dona.
 

Tifó Hagupit: HEM APRÈS LES LLIÇONS DE L'HAIYAN

La Marianna va dir que la situació era molt millor que l'any passat. "Definitivament hem après les les lliçons de l'Haiyan." Tres dies abans que el tifó colpegés la zona, la gent de les zones costaneres ja havia estat traslladades als centres d'evacuació i s'havien proveït d'aliments. El govern local va tancar tots els negocis i va declarar prohibit l'aparcament al centre de la ciutat. Això és perquè l'any passat els cotxes van estar volant durant la tempesta causant danys ".
 
Inevitablement, s'ha produït algun dany. "Un parell d'edificis que van escapar a l'Haiyan han estat molt greument danyats en aquesta ocasió",  la Marianna va continuar. "Crec que això és degut a la diferent direcció del vent. Però no s'han registrat víctimes a Tacloban, així que hem tingut molta sort".
 
Ara el focus d'UNICEF s'està desplaçant cap a les localitats de Dolores i Oras, al nord de Tacloban. "Estem descarregant els nostres subministraments d'ajuda perquè el govern pugui transportar-los a Dolores", va dir la Marianna. "No sabem encara quina és la situació allà. La cobertura per a mòbils s'ha reduït, per la qual cosa no podem contactar amb ningú. Només hi ha un camí per arribar-hi, que és de 170 km, amb diversos ponts. Si es destrueix un sol pont, no serem capaços d'arribar".
 
Per Tacloban almenys, és clar que la gent s'ha salvat del pitjor. En pocs dies, seran capaços de tornar a casa i continuar amb la seva tasca interrompuda de recuperar-se de l'Haiyan. Per a gran part de la resta de Filipines, però, la població roman preparada per a la tempesta que es mou lenta però implacablement cap a l'oest.

 

Relaciones

La "guerra biològica" de Libèria contra l'Ebola

Data: 
Dil, 29/09/2014 (All day)
27/10/2014 | Actualitzat a les 14:51h |
Sarah Crowe, cap de Comunicacions de Crisi d'UNICEF
Aquest article es va publicar originalment en 3.500 milions
 
Els vols cap a zones de desastre solen estar plens de treballadors humanitaris i periodistes. Aquesta vegada no. L'avió era un dels primers que s'enlairava després que 10 aerolínies deixessin de volar a Libèria a causa de l'Ebola i, tot i així, estava buit. 
 
L'última vegada que vaig estar a Libèria el 2006, era per treballar en la reintegració de nens reclutats per grups armats. Eren temps de pau. Ara el país està lliurant una "guerra biològica" contra un enemic invisible i sense soldats del carrer. 
 
En arribar a l'aeroport et trobes amb un espectacle desconcertant: un equip de treballadors sanitaris equipat amb màscares i guants ens demana que ens rentem les mans amb una solució de clor i ens pren la temperatura
 
Havia de ser el començament d'una nova rutina, gairebé a cada hora cada dia des d'aleshores, han pres la meva temperatura i he hagut de rentar-me les mans amb clor a l'entrada de cada edifici, cada oficina, cada botiga, i cada hotel. Fins i tot en els petits llogarets. 
 
A l'endemà, a la sala de l'hotel on vam esmorzar hi ha moltíssima activitat: un gran grup de científics dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties s'apinya al voltant de diversos ordinadors i parla animadament comparant gràfics i dades. 
 
La capital de Libèria, Monròvia, es revela com una ciutat marcada pels cartells informatius sobre l'Ebola. Expliquen en grans lletres el que la gent ja sap molt bé ara: l'Ebola és mortal, cal protegir-se i rentar-se les mans. Les xerrades al cotxe, al carrer i, sobretot, a la ràdio són només sobre l'Ebola, hi truquen persones que volen saber què fer quan el seu fill emmalalteix o que tenen por a acudir als centres de salut i hospitals i no es tracten.
 

Brot d'Ebola: duríssim cop per a un sistema de salut molt fràgil

Un company m'explica que acaba de perdre a una familiar a punt de donar a llum. Era un embaràs normal, però va haver de recórrer tots els hospitals i ningú la va voler atendre, al personal li feia por contagiar-se d'Ebola durant el part. Ella no tenia el virus, però va morir a causa de complicacions en el part. El seu nadó sí que va sobreviure. 
 
La notícia del obstetra nord-americà que va contraure la mortal malaltia a Libèria mentre assistia en un part ha augmentat les preocupacions entre el personal sanitari. Fins ara 169 treballadors sanitaris de Libèria s'han vist afectats per l'Ebola i 80 han mort, és un duríssim cop per a un sistema de salut tan fràgil
 
Al següent dia del meu viatge em preparo per visitar el comtat de Lofa, on es necessita trobar més espai d'emmagatzematge, UNICEF ha lliurat tones d'equipament, incloent vestits de protecció personal, clor i sals de rehidratació oral per Libèria, i posar en marxa més sistemes de vigilància i tractament per altres causes de mortalitat infantil que ara s'estan quedant oblidades-com el xarampió, la diarrea i el còlera.
 

Brot d'Ebola: Els supervivents sÓn PARANYs humans

L'Ebola ha convertit els supervivents en paranys humans, en municions sense explotar: la gent pensa que si els toques, et mors. L'Ebola estén una psicosi paralitzant al país. 
 
Les fortes pluges refermen tot el cap de setmana, m'esgarrifo en pensar en els treballadors sanitaris i en els pacients que lluiten només protegits per unes febles làmines de plàstic sota aquestes pluges. Per sort, el cel de Monròvia clareja per al viatge en helicòpter d'una hora i mitja fins a la problemàtica frontera entre Sierra Leone, Guinea i Libèria
 
Voinjama me'n vaig amb un equip de mobilitzadors socials que interactuen i eduquen les comunitats. Canten la cançó que els companys d'UNICEF Libèria van inventar "L'Ebola és aquí" amb un megàfon mentre recorren el poble. 
 
A molts liberians se'ls ha enganxat la tornada i el missatge està salvant vides. Parlem amb les famílies sobre com protegir-se de l'Ebola. Ens expliquen la tràgica història d'un supervivent en la seva comunitat. Va tornar des del centre de tractament, però tot i els resultats negatius de les proves va infectar la seva nòvia, que va morir. El semen dels homes supervivents a l'Ebola segueix sent contagiós durant un mínim de set setmanes després de la infecció.
 

Brot d'Ebola: els veÏNS preguntEn si PODEN AÏLLAR ELS sUPERVIVENTS

El metge del buit hospital que visitem explica que sospiten de qualsevol pacient que ve amb febre, diarrea o dolors d'estómac, símptomes típics de bl'Ebola. "Culpable fins que es demostri el contrari" és el lema, i el personal sanitari acaba abandonant el seu treball i deixant el centre sense recursos per fer front al virus
 
En els terrenys del centre de salut del districte, apareix un equip d'enterradors carregats amb polvoritzadors, vestits protectors i esprais de clor. Han enterrat tres persones que van morir separades per 10 quilòmetres una de l'altra. Cal mantenir una distància segura. La mort no té dignitat aquí. Els morts es prenen i es cremen ràpidament amb els vestits de plàstic. Els funerals, que una vegada van ser rituals, ara són excepcions rares. 
 
Una de les treballadores psicosocials ens diu que està tractant amb 100 nens i nenes afectats per l'Ebola en Voinjama que estan sols, molts d'ells són orfes. No sap què fer amb ells. Amb les escoles tancades almenys fins l'any que ve, potser 26.000 mestres del país podrien formar-se com a cuidadors capacitats.
 

Brot d'ebola: la OMS espera un "enorme auGment" del virus

De tornada a Monròvia, escoltem una notícia bomba de l'Organització Mundial de la Salut: s'espera un enorme augment de l'Ebola. El ministre de Defensa explica al Consell Seguretat de l'ONU que l'Ebola posa en perill el futur del seu país. 
 
Els temps difícils estan lluny d'acabar. La població de Libèria és estoica i valenta, però quan parles amb molts ciutadans liberians diuen que se senten abandonats i que també necessiten ajuda per tractar altres malalties
 
Al cotxe, els companys parlen gairebé amb nostàlgia per la perllongada guerra civil que van patir al país. Explicaven que almenys era un enemic que es veia, que sentien els coets i que podien esquivar les bales. Ara intenten centrar-se únicament en el que poden fer: lliurar més kits d'higiene, reforçar els missatges, aconseguir atenció sanitària bàsica per a nens i mares
 
Aquest és el treball més inusual i surrealista que he emprès en la meva carrera. Afortunadament, una de les alegries de treballar per a UNICEF és tenir contacte amb els infants, amb els nadons, jugar amb ells. Aquí ens atrevim a tocar els nadons, però amb els altres no hi ha encaixades de mans, ni abraçades. És simplement massa arriscat.

 

Relaciones

Sudan del Sud: ajudem els infants abans no sigui massa tard

Data: 
Div, 29/08/2014 (All day)
01/09/2014 | Actualitzat a les 17:34h |
Anthony Lake, director executiu d'UNICEF, i Ertharin Cousin, directora executiva del Programa Mundial d'Aliments (PMA)
Post d'Anthony Lake, director executiu d'UNICEF, i Ertharin Cousin, directora executiva del Programa Mundial d'Aliments (PMA). Recentment van viatjar junts a Sudan del Sud
 
Aquest post es va publicar originalment a Planeta Futuro.
 
En un refugi rudimentari vam conèixer la Myagoa, de vuit anys, víctima del conflicte al Sudan del Sud que ha desarrelat a centenars de milers d'infants com ella. 
 
És potser un dels nens amb més sort: tot i que lluita per sobreviure, sovint amb un sol àpat al dia, ha aconseguit assistir a una aula improvisada i encara somia en convertir-se un dia en metge. 
 
Hem vist nens que molt probablement només sobreviuran uns quants dies més. Nens que moriran fins i tot després que els seus pares hagin caminat diversos dies buscant ajuda per salvar-los
 
Aquest any ja hem vist més de 4.000 casos de còlera. Al Sudan del Sud, prop de 50.000 nens menors de cinc anys moriran de desnutrició greu durant aquest any si no actuem ara
 
Les vides, els somnis i les esperances d'aquests nen s'estan dissipant, fora de les càmeres, sense que ningú se n'adoni. 
 
El món no està prestant l'atenció suficient a aquesta tragèdia en potència. Si no comencem a prestar-hi atenció, moriran més nens. Ho sabem, els hem vist.
 
Les mateixes senyals d'advertència que estem veient avui al Sudan del Sud les vam veure a Somàlia fa tres anys... I quan el món va actuar per fi, ja era molt tard per massa infants
 
Encara que la crisi del Sudan del Sud és la conseqüència del fracàs dels adults, això no vol dir que nosaltres també hem d'abandonar els seus nens.
 

SudAn del SuD: Els INFANTs no pOden esperar que el mÓN ACTUÏ

Hem de tirar-nos les mans al cap desesperadament davant la presència d'una altra crisi, o hem apel·lar a la nostra humanitat i actuar per posar-hi fi? 
 
Els infants no són responsables de la tragèdia al Sudan del Sud. Els nens no han d'esperar que el món actuï per salvar les seves vides
 
Estem fent tot el que podem: el Programa Mundial d'Aliments de les Nacions Unides (PMA) i UNICEF estan coordinant els equips de resposta pràctica amb els nostres socis, volant a les zones més aïllades amb aliments, tractaments nutricionals, vacunes, suport per a aigua i sanejament, amb la finalitat d'ajudar a les famílies més afectades
 
A més, des de l'abril, el PMA ha dut a terme més de 1.000 vols per distribuir aliments a més de 600.000 persones
 
Però nosaltres sempre tenim la possibilitat de millorar encara més les coses i de proporcionar més assistència vital a un nombre fins i tot major de persones, si rebem ara mateix el suport que necessitem. 
 
Com tots els nens, la Myagoa té esperances, somnis i ambicions. Com el seu somni de convertir-se en doctora, en algú que un dia salvarà vides, igual que nosaltres hem d'assegurar avui la seva vida i el seu futur
 
La determinació i l'ambició de la Myagoa han de servir d'inspiració. 
 
Podem transformar aquesta inspiració en acció. Abans no sigui massa tard.
 
Ajuda a evitar la fam al Sudan del Sud.
Relaciones

República Centreafricana: el que les fotos no veuen- Dia 2

Data: 
Dij, 17/07/2014 (All day)
28/07/2014 | Actualitzat a les 12:54h |
Marta Arias Robles, directora de Sensibilitació i Polítiques d'Infància d'UNICEF Comitè Espanyol

Post escrit per Marta Arias Robles, directora de Sensibilitació i Polítiques d'Infància d'UNICEF Comitè Espanyol

República Centreafricana és un país complex, en el qual cal interpretar molts senyals que sovint s'escapen a l'ull del nouvingut.

Aquest matí ens hem despertat amb la notícia que el centre de seguretat finalment havia autoritzat el nostre viatge a Yaloke, situat a unes tres hores i mitja amb cotxe al nord-oest de Bangui. Comencem el viatge i aviat ens va sorprendre la rapidesa amb la que anàvem avançant a causa de l'escàs trànsit. Sorprenent perquè es tracta de la principal ruta del país, la carretera de sortida a Camerun (i per tant al mar), per la qual arriben la majoria dels subministraments de la capital. A punt d'arribar a Yaloke descobrim el motiu: els camions de mercaderies han de viatjar tots junts, protegits per les forces internacionals desplegades al país, i s'havia produït un incident. Gairebé un centenar de camions detinguts durant hores havien provocat un camí estranyament buit ...

República Centreafricana: escoles tancades i nens amb por dels assalts  cerradas

Però no només faltaven els camions. Una de les imatges que recorda qualsevol viatger a l'Àfrica és la dels nens i nenes caminant sense parar al llarg de la carretera, perfectament uniformats, d'anada o de tornada a l'escola. No en vam veure ni un de sol en gairebé 7 hores de viatge. De fet només vam veure una escola amb nens en tot el camí. Com explicava ahir, la meitat d'elles romanen tancades pel conflicte, i fins i tot quan estan obertes els nens no hi van per por dels assalts que segueixen a l'ordre del dia.

Si que vam veure infants, i molts, en arribar a la ciutat. Primer a l'hospital que UNICEF recolza, on s'atén a desenes de nens i nenes afectats per desnutrició aguda severa, sovint complicada amb altres malalties com la malària, molt agressiva al país. Coneixem la Patricia, que va ingressar pesant tot just 4 quilos (el que va pesar meu fill en néixer, però ella té un any) i en només 15 dies de tractament ha recuperat el somriure i supera ja els 5 quilos i mig.

També els vam veure a la residència oficial de la sub-prefecta (alguna cosa així com la vicepresidenta regional), on s'han instal·lat més de 80 famílies musulmanes fugint dels atacs als quals estan sent sotmeses per un dels grups armats més actius en el país.

REPÚBLICA CENTReAFRICANA: EL RIsc d'epidèmies és enorme

Si ahir em va impressionar la visita al camp de l'aeroport, avui ens hem quedat esglaiats. Viuen amuntegats en condicions duríssimes, sense alternativa i gairebé sense recursos. Però enmig de la desolació, la nostra companya Christine ens va fer notar un èxit fonamental que d'altra manera ens hagués passat desapercebut: malgrat la misèria, el lloc es manté pulcrament net i les condicions higièniques són bones, gràcies entre altres coses a les dutxes i latrines d'emergència instal·lades per UNICEF i al treball de sensibilització amb els líders de la comunitat. El risc d'epidèmies és enorme si no es cuiden aquests detalls a l'extrem.

En el camí de tornada seguíem reflexionant sobre l'important que és el que no es veu, unes vegades en positiu i altres en negatiu. I pensàvem en tot el que nosaltres estem veient aquests dies,i l'enorme drama que viuen els 4 milions i mig d'habitants del país (més de la meitat nens) i el molt que costa fer-ho visible per a la resta del món. De fet, a dia d'avui UNICEF encara no ha aconseguit recaptar una tercera part dels fons que necessita aquest any per atendre les necessitats detectades. Si vols ajudar-nos a arribar a molts més nens, pots fer el teu donatiu.
Aquest pot es va publicar originalment a Elmundo.es el 17/17/14
Relaciones

Coneix-nos: Iker de Urrutia, República Centreafricana

Data: 
Dime, 16/04/2014 (All day)
25/04/2014 | Actualitzat a les 11:42h |
Iker de Urrutia, especialista en Emergències a la República Centreafricana

L'Iker de Urrutia és especialista en Emergències. 

Actualment treballa per donar resposta humanitària a les necessitats causades pel conflicte a la República Centreafricana.

"Per a mi treballar amb UNICEF és una satisfacció immensa ja que em permet veure l'impacte que tenim en la vida concreta de nens i nenes que estan patint tots els dies entre bales i detonacions enmig d'un conflicte bèl·lic".

L'Iker, bilbaí, es refereix a la situació que es viu a la República Centreafricana, on UNICEF treballa des del 1968. Actualment hi ha 144 membres d'UNICEF en diferents ciutats del país.

Ell hi és des del mes d'agost. Abans va treballar al Camerun i Haití.

República Centreafricana: 2,3 milions d'infants afectats

Quan l'Iker parla dels nens que pateixen entre bales, està pensant en els 2,3 milions de nens afectats pel conflicte a la República Centreafricana.

La violència i el reclutament forçós, a més de la manca de serveis bàsics, aliment i refugi, són els majors problemes als quals s'enfronta la infància.

Més de 625.000 persones, de les quals la meitat són infants, estan desplaçades a l'interior del país.

Gràcies al treball d'UNICEF i els seus aliats més de 183.000 persones tenen accés a aigua potable, 150.000 nens han estat vacunats contra el xarampió i 23.000 participen en programes d'aprenentatge.

Però queda molt per fer per respondre a les necessitats humanitàries de la població durant el 2014.

Per això UNICEF ha fet una crida de 45,4 milions d'euros.

Relaciones

República Centreafricana: diari de camp

Data: 
Div, 11/04/2014 (All day)
16/04/2014 | Actualitzat a les 10:01h |
Kent Page

Bloc de Kent Page, d'UNICEF a la República Centreafricana.

En els últims dies, he estat a la República Centreafricana.

La violència continua i amenaça la seguretat del poble, incloent la dels fills.

Molts infants viuen en campaments de desplaçats. He conegut diversos nens amb terribles lesions que els debiliten.

L'Amina*, de 8 anys, va rebre un tret a la part superior de la cuixa durant un atac al seu poble, a centenars de quilòmetres de la capital, Bangui, on la van dur per rebre tractament.

La seva mare i el seu pare van morir en l'atac.

Viu amb uns familiars que la van portar fins aquí, però es troben en una situació desesperada. Estan aïllats en un barri precari a Bangui, envoltats d'homes que amenacen amb matar-los a tots si no abandonen el país.

No obstant això, l'Amina no pot caminar sense l'ajuda d'unes petites crosses de plàstic.

El cap de setmana passat 3 persones van morir i 38 van resultar ferides en atacs contra dos barris de Bangui, un d'ells era el de l'Amina.

La cicatriu a la cuixa d'Amina mesura prop d'una polzada i mitja de llarg i no és estètica. Però ella sap que el veritablement important i urgent és aprendre a caminar de nou.

República centreafricana: no hi ha temps per jugar

La Sara* té 11 anys i viu en un campament de desplaçats, juntament amb milers de persones que van haver de fugir dels atacs als seus pobles i barris.

Els seus pares tracten de guanyar-se la vida fent qualsevol tasca domèstica, incloent la venda de llenya per cuinar.  Sara y su familia viven en una casa improvisada bajo un avión abandonado

La Sara sap com de dolenta és la seva situació i ajuda cada matí escombrant al voltant de la seva petita casa improvisada, feta amb llençols vells sota un avió abandonat.

Després recull la fusta i fa un petit foc per vendre cafè a altres persones desplaçades.

Renta la roba de la família en una galleda de plàstic i té cura de la seva germana petita.

És una noia seriosa i no té temps per jugar.

La Sara només vol tornar a l'escola per aprendre i així arribar a ser policia algun dia: "Així podré protegir el pare i la mare".

en Samuel, víctima de la violència del seu país

En Samuel* té 12 anys i quan me'l vaig trobar al campament de desplaçats Boy-Rabe a Bangui, els seus amics empenyien la cadira de rodes.  

Ja no pot córrer i jugar a futbol amb els altres nens, però segueix estant alegre.

En Samuel va ser greument ferit en un atac amb granades i les seves cames van ser amputades per sobre del genoll, una altra víctima innocent de la violència sense sentit que assota la República Centreafricana.

En Samuel és un noi popular. El dia que ens vam conèixer, va ser la celebració dels 3 mesos de l'espai d'aprenentatge per a desplaçats creat per UNICEF i els seus aliats locals en la comunitat de Boy-Rabe.

En Samuel i altres 1.600 nens participen al matí i a la tarda a les classes que s'imparteixen a les grans tendes de campanya subministrades per UNICEF. El cant, el ball, l'esport i l'art van ser el centre de les celebracions. En Samuel va ser ovacionat quan va participar cantant i ballant.

Samuel fue gravemente herido en un ataque y ahora vive en un campamento de desplazados

L'Amina, la Sara i en Samuel són només tres dels molts nens de la República Centreafricana que he conegut en els últims dies.

Malgrat tota la inseguretat, la incertesa i els reptes als quals s'enfronten a cada moment del dia, aspiren a la normalitat i a tenir una vida millor

UNICEF està treballant dur amb altres agències de l'ONU, amb altres ONG i amb el govern en les àrees de salut, nutrició, educació, protecció de la infància, aigua i sanejament per a tots els infants afectats.

Encara hi ha molta feina per fer: l'Amina, la Sara i en Samuel són només tres dels 2,3 milions d'infants les vides dels quals s'han vist afectades per la crisi actual i el conflicte al seu país. 

 
*Els noms són ficticis.
Relaciones

República Centreafricana: les famílies desplaçades mantenen l'esperança

Data: 
Dime, 09/04/2014 (All day)
15/04/2014 | Actualitzat a les 11:36h |
Patrick Flynn

Post de Patrick Flynn, UNICEF a la República Centreafricana.

"Van matar la meva filla, el seu marit i després el meu germà petit. Salvatgement. No es podia reconèixer el cos", diu en Nurumuhamat.

En Nurumuhamat viu amb altres 92 persones en el precari barri PK5 de Bangui. La seva germana Nasafatu està també al grup. 

601.000 persones s'han vist desplaçades per tota la República Centreafricana. Alguns s'han refugiat en cases particulars, altres han trobat una seguretat relativa als camps de desplaçats.

Els nens que viuen en el mateix recinte que en Nurumuhamat diuen: "Ens agradaria anar al Txad o Camerun."

En Nurumuhamat és de la República Centreafricana i està profundament arrelat a Bangui, la capital. No vol anar-se'n d'allà.

República Centreafricana: buscar la Seguretat en un monestir

"Les milícies van arribar, van començar a disparar a la gent i van llançar els cossos al riu. Vam haver de trucar a la Creu Roja per treure del riu els cossos dels nostres pares. Va ser terrible", diu la Marie Louise.

La Marie Louise i la seva família també han deixat casa seva a la recerca de seguretat al monestir Boy-Rabe. Allà es troben més de 37.000 persones que s'han refugiat darrere de les parets de maó vermell del monestir, en una bucòlica vessant fora de la ciutat.

Les famílies de Boy-Rabe es refugien en tendes improvisades. Han penjat cordes entre els arbres i hi han posat lones a sobre. No obstant això, les tendes no ofereixen molta privacitat ni aïllament del fred. Els nens dormen en estoretes a terra.

La Marie Louise diu que els nens estan espantats. "Fins i tot si haguessin escoles obertes, els professors tindrien por de reunir els alumnes per temor que poguessin ser assassinats", diu aquesta exmestra d'escola.

Els camps per a desplaçats, com el monestir Boy-Rabe, proporcionen la seguretat bàsica per a les persones com la Marie Louise i la seva família.

Un llarg camí per recórrer

Hi ha prop de 601.000 persones desplaçades com en Nurumuhamat i la Marie Louise i les seves famílies en tota la República Centreafricana.

UNICEF i els seus aliats estan realitzant accions per salvar vides.

149.000 infants han estat vacunats contra el xarampió. Més de 138.000 persones desplaçades tenen accés a aigua potable. I 23.000 nens participen en les activitats dels espais temporals d'aprenentatge impulsats per UNICEF.

Però encara queda un llarg camí per recórrer.

Malgrat la seva situació actual, en Nurumuhamat i la Nasafatu són optimistes. La Nasafatu confia que "tot anirà bé quan torni la pau".

"No busco venjança", diu en Nurumuhamat. "Penso en com viurem junts".

A l'altra banda de la ciutat , la Marie Louise diu: "Els nens són el futur. I hem de pensar en el fet que no estan a l'escola. Què passarà amb el nostre país si es manté aquesta situació?"

Totes les comunitats s'enfronten als desplaçaments. Els nens són els que estan exposats a un major risc.

 

Relaciones

Crisi de Síria: les vacunes arriben a les zones aïllades

Data: 
Dij, 10/04/2014 (All day)
15/04/2014 | Actualitzat a les 10:14h |

Bloc de Razan Rashidi, UNICEF a Síria.

"Una gota, dues gotes", explica una mare al costat d'un treballador del centre de salut Dahiet Qudsaya a Damasc Rural. La seva filla, de tres anys, plora pel sabor a la boca de la vacuna contra la poliomielitis, però la mare la tranquil·litza: "Ara creixeràs sana".

Més de sis mesos després de la confirmació del primer cas de pòlio a Síria, UNICEF continua donant suport als esforços per fer front al brot a tot el país.

La ronda contra la poliomielitis del mes d'abril, que va començar aquesta setmana, té com a objectiu arribar a 2,8 milions d'infants a Síria, amb especial èmfasi a les àrees de difícil accés, zones de conflicte i zones assetjades.

L'objectiu és que tots els nens siguin vacunats; dels 26 casos confirmats de poliomielitis en cinc districtes diferents, gairebé cap havia estat vacunat o no havien participat en les suficients rondes de vacunació, segons dades d'UNICEF i del Ministeri de Salut de Síria.

L'Abu Adham, un altre pare en el mateix centre de salut, està a la cua per vacunar el seu nadó i el seu fill de tres anys. "Vam fugir d'Erbeen, a Damasc Rural, fa dos anys, just abans de l'operació militar", explica. Assenyalant la nena que té en els seus braços, diu: "Hem tingut a la nostra segona filla aquí ."

Síria: vacunació a les zones de difícil accés

El mes passat , més de 75.000 infants van ser vacunats en les zones que havien estat prèviament classificades com inaccessibles.

"Alguns pares no eren conscients del brot i de la necessitat vital de la vacunació", explica un vacunador voluntari. "L'ús de les mesquites per anunciar la campanya ha estat molt útil".

UNICEF està donant suport a un pla nacional de comunicació per donar a conèixer la campanya entre els pares.

"És molt positiu veure l'augment del nombre de nens vacunats a Síria", diu Youssouf Abdel-Jelili, representant d'UNICEF al país. "Encara queda molt per fer per arribar a tots els nens".

S'estima que 104.000 infants no han estat vacunats en alguna de les cinc rondes que s'han fet fins ara, principalment a les zones est i oest de Ghouta, a Damasc Rural.

El suport de molts donants, inclosos els governs d'Alemanya i Kuwait, i del Departament per al Desenvolupament Internacional del Regne Unit (DFID), ha estat vital.

UNICEF ha proporcionat al Ministeri de Salut 15 milions de dosis de vacunes contra la poliomielitis en suport a la campanya i ha realitzat una comanda d'uns tres milions addicionals per cobrir la ronda del mes de maig.

 

Relaciones

Sudan del Sud: la tempesta perfecta

Data: 
Dil, 07/04/2014 (All day)
10/04/2014 | Actualitzat a les 15:46h |

Bloc de Ricardo Pires, UNICEF a Sudan del Sud. 

He estat al Sudan del Sud durant gairebé dues setmanes com a part de l'equip de comunicació d'UNICEF per donar suport a la resposta a la crisi, que s'ha agreujat ràpidament al país més jove del món.

Entendre el context i l'embús de l'ajuda humanitària en el terreny mai és senzill, llevat que un es submergeixi profundament en la cultura d'un país, en la seva història i la seva geografia.

La meva arribada a Juba als llocs de control militars em van donar, immediatament, una idea clara de la tensió de la situació.

Durant el trajecte de l'aeroport al meu allotjament, en un cotxe del Programa Mundial d' Aliments (PMA), els soldats ens van parar diverses vegades. Em van demanar que obrís el meu equipatge, em van preguntar quina feina faria allà i en cap moment van mostrar cap simpatia pels objectius de la meva missió.

Després d'haver estat a Zàmbia durant un mes i mig abans d'aterrar a Juba, i a causa de la meva arribada una mica turbulenta, no estava molt segur de per on començar, però només caminar pel recinte de la missió de pau de les Nacions Unides al Sudan del Sud (UNMISS) ho vaig tenir tot més clar.

Sudan del Sud: la crisi dels infants

Almenys 21.000 persones desplaçades viuen dins l'àrea de protecció civil, la majoria nens, en un espai físic que va ser dissenyat per acollir-ne la meitat. La calor de 43 graus acaba de fer-ho tot encara més aclaparador.

Immediatament vaig veure en colors vius i amb un so fort l'abast dels reptes del futur .

Sudan del Sud és la crisi dels infants. No afecta tota la població? Bé, potser sí, però aquest conflicte té moltes qüestions particulars que poden ser catastròfiques per als més vulnerables.

Els nens i les seves famílies s'enfronten a un patiment sense precedents, amb clars signes de desnutrició i de malalties greus. Per sobre de tot hi ha el conflicte.

És la tempesta perfecta.

El somni del Sudan del Sud com una nova nació corre el risc d'esdevenir un malson per als seus fills. Un dels problemes més immediats, amb l'inici de les pluges cada vegada més a prop, és la higiene als campaments. El còlera és una gran amenaça i la sospita (per sort no confirmada) dels casos a Tomping, ja ha donat l'alerta.

Vaig prendre una fotografia d'una nena jugant al voltant d'un petit estany d'aigua bruta sense ser conscient del perill al qual s'estava exposant.

La formació és la clau per prevenir un desastre, però tenint en compte l'elevat nombre de desplaçats interns, la situació és molt preocupant.

I ara la inseguretat alimentària és també una realitat imminent.

 

Relaciones

Crisi de Síria: mantenir els infants protegits de les armes

Data: 
Div, 04/04/2014 (All day)
09/04/2014 | Actualitzat a les 13:27h |

Per  Kumar M Tiku, UNICEF a Síria. 

"Manteniu-vos sempre atents a qualsevol senyal o indici que suggereixi la presència d'explosius al vostre veïnat", diu la Nahid, professora de gimnàstica en una escola de Damasc (Síria).

Un grup de 20 alumnes escolta atentament mentre la Nahid descriu els explosius i la munició sense explotar dels quals els nens han de ser conscients per romandre segurs.

La Nahid pertany al primer grup de professors de quatre províncies sirianes que va completar el curs d'UNICEF sobre educació en riscos. "Aquests infants estan exposats a explosius i bombardejos tota l'estona", declara la Nahid.

UNICEF, en col·laboració amb el Ministeri d'Educació i aliats no governamentals ha desenvolupat un programa d'educació en riscos i suport psicosocial, que arriba a 200.000 nens en escoles, clubs escolars i espais amics de la infància.

L'objectiu és proporcionar formació en riscos als nens a través del sistema escolar, establint un grup de formadors a nivell nacional i provincial. El suport cobreix la formació dels professors, el desenvolupament de materials educatius, incloent un kit del professor, i l'execució d'activitats per donar suport psicosocial als espais amics de la infància.

La Rihab, professora, diu que està feliç perquè la seva escola és de les primeres a Damasc que ha començat aquestes classes especials. El barri on es troba pateix bombardejos freqüentment. Almenys dues vegades per setmana, els morters cauen a la zona. "Just ahir, un morter va caure davant de l'escola en hores de classe", ens diu.

Durant un període de 6 mesos, cadascun dels 55 formadors serà responsable de capacitar 300 professors.

Com a part de la campanya, UNICEF treballarà amb altres ONG per difondre els materials (pòsters i fullets amb els riscos dels explosius que han quedat de la guerra) entre els infants i les comunitats de més difícil accés.

En un país devastat per un conflicte intens durant els últims 3 anys, els infants estan constantment exposats als horrors de la guerra. La Nahid diu que encara que les autoritats han posat senyals de perill en diversos llocs importants de Damasc per ajudar els ciutadans a identificar possibles riscos com artilleria sense explotar no hi ha una veritable consciència del que signifiquen aquests senyals.

Mitjançant l'ús de materials com diapositives i fotografies enganxades a les parets de l'aula, els estudiants reben un " tour visual" dels explosius que han d'evitar.

La Manal*, una estudiant de secundària, va trobar informació per comprendre com mantenir segurs els altres i a ella mateixa. "Una de les coses que vaig aprendre va ser com identificar un objecte sospitós", explica. "Llavors havia de posar un senyal al costat de l'objecte per alertar els altres que no ho toquessin, abans d'informar les autoritats i demanar-los ajuda".

 
* Els noms dels estudiants han estat canviats per protegir la seva identitat .
Relaciones