Darrere d'aquestes xifres hi ha, un a un, una a una, nens i nenes que van poder sortir del risc de mort que corrien les seves vides. I darrere d'aquesta resposta humanitària hi ha persones a tot el món que, cadascú des del seu entorn i les seves possibilitats, van ajudar que l'alarma per la crisi alimentària del Sahel es fes sentir. Gràcies a aquesta alarma, es van aconseguir fons per aconseguir que aquests 913.843 infants rebessin el tractament terapèutic que necessitaven per salvar les seves vides.

Milers de persones a Espanya van donar aquesta alarma: qualsevol de nosaltres, ciutadans del carrer, que difonem la situació a través de les xarxes socials, o periodistes i mitjans de comunicació que van decidir donar espai a una crisi silenciosa. Sense aquesta veu d'alarma, no s'hauria aconseguit que governs, la UE, diferents entitats públiques i privades, i centenars de milers de persones decidissin actuar en la mesura de les seves possibilitats contribuint a la feina que ha aconseguit salvar cadascuna d'aquestes vides al Sahel.

UNICEF

Gracias a vuestro apoyo se ha conseguido evitar una catástrofe en Sahel.

Per això, gràcies, des d'UNICEF, a totes i cadascuna d'aquestes persones i entitats. Entre elles, la periodista Ana Pastor, compromesa amb les causes socials i humanitàries, conscient que "sí es pot" o el nostre Ambaixador, Pau Gasol, coneixedor de la realitat de la infància i del treball d'UNICEF, i que l'estiu passat va viatjar al Txad per sumar-se a l'alarma pel Sahel.

Gràcies a tots i cadascun dels que, amb un tweet, amb un SMS, amb el que considereu en cada moment, aposteu pels drets de la infància com uns principis que han de ser una realitat per a tots els nens i nenes, a totes les parts del món i en tot moment.

No cal conduir massa per veure els signes de destrucció i devastació. El so eixordador dels bombardejos forma part de la vida quotidiana en aquestes terres. Centenars de milers de civils han hagut de fugir de casa seva des de moltes parts d'Homs a la recerca de seguretat.

Als albergs col · lectius per a les famílies desplaçades, a les zones més tranquil · les de la ciutat, vaig ser testimoni del dolor per les vides que se n'han anat. Vaig conèixer famílies que han perdut les seves pertinences i una vida més digna. Moltes famílies desplaçades han de compartir habitació en antics edificis públics i escoles amb altres famílies, en un espai dividit només per mantes i roba, on sovint no tenen serveis bàsics com aigua calenta i dutxes.

Però també he vist la resiliència i un fort sentit de comunitat. Els infants juguen i riuen als passadissos i patis dels centres d'acollida, aparentment feliços i contents. En parlar amb alguns d'ells, esmenten com troben a faltar casa seva i els seus vells amics, molt d'ells en parador desconegut.

Una nena em va dir que el que més troba a faltar és la seva tortugueta. Un nen de 12 anys em va explicar que troba a faltar la seva llar, on no havia de suportar la humiliació.

LA HISTòRIA D'UM AHMED

“els MeuS fills tenen por tot el temps”

Sense menysprear el llegat cultural conservat per sanadors durant molts anys, aquest consell és especialment crític en casos greus, com aquells en què els infants pateixen desnutrició. Algunes mares, desesperades en advertir una extrema debilitat en els seus fills, els porten a remeiers que fan servir pràctiques nocives, que gairebé sempre empitjoren l'estat dels infants.

Durant una de les visites que realitzem diversos periodistes fa unes setmanes a un centre de desnutrició en Mao, al nord-oest del Txad, el responsable, Mustafa Ali Saboune, ens va rebre amb cara compungit perquè el pare d'un dels infants que estaven sota tractament va decidir emportar-se el nadó perquè el veiés un remeier.

No volia que el seu fill continués en aquell lloc gestionat per metges, tot i que l'infant havia millorat considerablement. Considerava que les pràctiques tradicionals eren més eficaces, ignorant que amb aquell gest condemnava a mort el seu fill de tot just uns mesos de vida.

Els primers mil dies són fonamentals

Per aquesta raó no és estrany que, a més de subministrar tractament terapèutic i realitzar moltes altres intervencions d'emergència, els professionals d'UNICEF que treballen en aquests centres dediquin part del seu temps a sensibilitzar a mares i pares.

A explicar-los el beneficiosa que és la lactància materna exclusiva durant els primers mesos de vida o com evitar el contagi de malalties diarreiques amb pràctiques senzilles com rentar-se les mans amb sabó, un gest amb el qual es podrien salvar les vides de més de 3,5 milions de nens a l'any a tot el món.

O una cosa tan important com saber detectar que un infant pateix desnutrició mitjançant exploracions molt senzilles en la pell que poden fer els propis pares i que pot ajudar-los a temps als seus fills als professionals adequats.

Pràctiques que resulten fonamentals en els mil primers dies que transcorren des de l'embaràs fins que el nadó compleix dos anys. Un període en què es produeix el desenvolupament bàsic de l'infant, com hem explicat en la campanya Dona 1 día des de fa mesos.

La manca d'una alimentació i atenció adequades durant aquesta etapa produeix danys físics i cognitius irreversibles que afectaran a la salut i al desenvolupament intel · lectual de l'infant durant la resta de la seva vida.

I això també s'ensenya en aquests centre, en què els metges van d'un lloc a un altre portant materials mèdics per fer controls, administrar vacunes o tractaments als infants més vulnerables.

Exemples molt concrets que demostren l'enorme importància de la sensibilització en la lluita contra la desnutrició infantil i altres malalties prevenibles. Perquè transmetent coneixement i compartint aquesta valuosa informació per cada poble o comunitat, s'està evitant que els infants emmalalteixin o morin.